L'EQUADOR

L'Equador ens ha captivat! I sí, és cert que veníem amb les expectatives molt altes, sobretot l'Albert, i amb ganes de "ser captivats", però és que aquest país té moltes meravelles per oferir: des d'unes platges pròpies de postal, amb balenes incloses (detalls més endavant) fins als altíssims cims volcànics que marquen l'orografia central del país, passant pel famós mercat d'Otavalo, les precioses termes de Papallacta..., buff, una passada! Hem canviat contínuament de paisatge, però la satisfacció amb el que vèiem es mantenia contínua!
Amb l'atracció que representaven aquests paisatges i el fet que "la Revolución ciudadana está en marcha" (un dels eslògans de l'actual govern), la veritat és que ens ha costat abandonar el país, especialment a l'Albert, que es volia quedar per aquí a veure si aconseguia convertir-se en ministre d'Economia del govern Correa (pica alt el nen!). Tanmateix, ha arribat l'hora de continuar el viatge i endinsar-nos al Perú; a més, amb l'arribada d'uns companys de viatge que ens fa molta il·lusió rebre: la mare i el germà de la Carolina, amb els qui compartirem els propers dies. Abans, però, cal que us expliquem amb més detall els nostres dies equatorians.

Guayaquil
I fixa't tu que al final, per temes logístics, entrem a l'Equador per Guayaquil, i no per Quito com tots us estàveu esperant... i quin canvi amb les ciutats brasileres! Tot i que ens havien dit que Guayaquil era una ciutat horrible, nosaltres la vam trobar prou maca, en comparació amb les del país veí. Si tenen clavegueram!, i voreres sense sots i prou amples per caminar-hi!, i pinten les façanes de les cases i les arreglen quan se'ls hi fan malbé! (coses que, a grans trets, no havíem vist en un mes i mig). I que bé poder tornar-nos a entendre sense problemes d'idioma (tot i que els primers dies encara se'ns escapaven alguns termes en portunyol).
Així, en el dia i mig que hi vam ser, vam gaudir de les principals atraccions de la cituat: el Malecón 2000 (una espècie de Maremagnum a l'equatoriana sorprenentment maco), el barri artístic de Las Peñas, el parc de les iguanes (quins bitxarracos!, passejant per allí tan panxes entre la gent com si res), el cerro de Santa Ana (un projecte de rehabilitació urbanística molt aconseguit, tal i com el propi alcalde impulsor s'encarregava de publicitar amb multitud de fotos de l'abans i el després a les façanes de les pròpies cases), i el menjar, que ja ens avançava que el nivell culinari d'aquest país seria equivalent al del Brasil (tot i que si arribes passades les 8 del vespre et quedes sense sopar).

Ruta del Sol
I com que l'Albert es moria de ganes de conduir després de gairebé 2 mesos d'abstinència automobilística, vam decidir llogar un cotxe per fer la ruta del sol. Sol? Quin sol? Equador= calor? qui ho diu això? La ruta de la pluja vam fer! El sol només ens va lluir una tarda a Montañita, en la que ens vam posar a fer fotos com a posseïts de la posta de sol.

Tot i que fins a Montañita (el poblet hippie-surferu-pintoresc amb més marxa de l'Equador segons els seus propis habitants) la ruta no va estar a l'alçada de les nostres expectatives (especialment Salinas, un Salou a l'equatoriana que ens havien venut com la Cannes sudamericana), des d'aquí fins a Machalilla ens va encantar. I per què ens va agradar tant? Bàsicament per dues coses: en primer lloc, les balenes, que vam poder veure en tot el seu esplendor en una excursió en vaixell fins a la Isla de la Plata.
Quins CETACIS!, com saltaven les punyeteres, tot cortejant-se, ja que vam tenir la sort d'enganxar la temporada de flirteig i aparellament. L'illa, que se'ns prometia com la petita Galápagos (ja que les autèntiques se'ns escapaven de pressupost i calendari), ens va oferir l'oportunitat de veure alguns pájaros de ben a prop. Mireu els tres que va fotografiar la Carolina:

A més a més, vam poder fer una mica de snorkel i vam fliiiipar amb els peixos de color florescent, els eriçons de mar, el corall.....


En segon lloc, per la platja de los Frailes i Aguas Blancas, una comunitat indígena on vam poder veure ruïnes manteñas i banyar-nos en un estany que feia una olor de mil dimonis. I mai millor dit, perquè era d'aigua volcànica amb un alt contingut de sofre. A més, el millor de tot era cobrir-se el cos amb el fang del fons (pudorós pudorós) rere la promesa que passats uns minuts et quedava la pell fina com la d'una princesa (la part masculina d'aquest viatge, prou fi ell ja, se'n va abstenir).



Cuenca i Ingapirca
Després de deixar el cotxe a l'aeroport (lloguer a preus europeus, no equatorians), ipso facto cap a la ciutat més maca de l'Equador: Cuenca, amb el seu centre històric patrimoni de la humanitat. Es tracta d'una urb al més pur estil europeu (del sud), plena de reminiscències colonials, carrers empedrats i esglésies per tot arreu (quina fixació la dels espanyols!, quina obsessió evangelitzadora!). La ciutat també presenta una oferta molt atractiva de restaurants i bars, dels que vam gaudir tot endinsant-nos en les especialitats gastronòmiques equatorianes: locro de papas (mmm, que bé una sopeta calenta amb la rasca que fotia), fritada, llapingachos..., i "hummus", una de les especialitats del restaurant recomanat per la nostra recuperada guia Lonely Planet ("vaya papanatas" que diria el Sergi).


I des de Cuenca vam anar fins a Ingapirca, les principals ruïnes inques de l'Equador. Interessants, tot i que lluny del que ens imaginem que ens espera al Perú (ara bé, el guia indígena albí que ens va fer la primera introducció al quichua i la cara de l'indi van valer molt la pena).










Riobamba
Següent estació: Riobamba, on vam anar bàsicament per fer la ruta del ferrocarril, que tant en en el passat com en el futur inclou el tram de "La nariz del Diablo", però que ara només funciona entre Riobamba i Palmira; igualment espectacular.
(la poca extensió d'aquest paràgraf fa justícia a la bellesa de la ciutat: curteta, curteta).
Cotopaxi-Quilotoa
I arribem a Quito, on la nostra principal obsesssió era contractar un tour que ens portés a algun dels grans pics de la regió andina equatoriana. I quina sort que vam tenir (ara sí, gràcies a la Lonely), en trobar un tour perfecte de 2 dies: Cotopaxi-Quilotoa en bicicleta (ideal per saciar l'abstinència ciclística del Papell, un home amb molts síndromes d'abstinència, com podeu comprovar, aiiiiii!). I amb la Carolina suant des de l'oficina on vam contractar l'excursió (i la seva mare patint des de la distància pel mal d'alçada), vam pujar en jeep, això sí, fins als 4.800 metres,

i des d'allí, abrigats com uns esquimals (utilitzant la tècnica ceba de la Cate amb tota la roba d'estiu i d'hivern que teníem a la motxilla i uns gorros de recent adquisició -gràcies a Déu-), vam iniciar el descens, en bicicleta ara sí, entre uns paisatges impressionants. Fins i tot a la Carolina li va encantar!
I del Cotopaxi a Quilotoa, tres hores en el jeep entre muntanyes i més muntanyes, fins arribar al volcà que conté en el seu cràter.... un llac d'aigües turqueses! (Ajpectacular, com diria l'Ignasi). Aquí, a gairebé 4.000 metres, vam allotjar-nos a les cabanes de l'Humberto i Doña Petronita, amb els qui vam compartir una vetllada indígena entre menjar del seu conreu i "traguitos" del seu aiguardent, del qual l'amfitrió en va abusar més del compte i va acabar dormint la mona davant l'estufa.


L'endemà, després de llevar-nos a les 6 per veure la sortida del sol, descens a peu fins a tocar l'aigua del Quilotoa, ascens extenuant fins a les cabanes (la Carolina es pensava que no ho explicava -"tu tira Albert, buff buff, no cal que m'esperis, buff buff, que jo vaig pujant poc a poc al meu ritme"-), i des d'aquí altre cop damunt les bicis per descenir, en dues etapes, fins a Pujili, població al peu de les muntanyes on vam agafar el jeep per tornar fins a Quito, juntament amb la resta del nostre grup: una família holandesa i un anglès ben sarcàstic d'allò més graciós.




Papallacta
I per recuperar-nos del cansament, res millor que una visita a les termes de Papallacta, el paradís de les aigües termals de l'Equador, a les que vam arribar, mig en bus mig a peu, en un dia fred i nuvolós, fet que no ens va tallar ni un pèl a despullar-nos i endinsar-nos en unes piscines espectaculars d'aigua calenta a l'aire lliure (semblàvem els micos japonesos entre núvols de vapor gaudint com mai).

Otavalo
Otavalo, Otavalo, Otavalo!, cridava l'equatorià amb mig cosa fora de l'autobús en marxa per tal d'acabar d'omplir el vehicle tot anunciant el nostre següent destí: el mercat més gran d'Amèrica Llatina. I tot i que els dissabtes és immens i es desborda més enllà de les places habituals pels carrers dels voltants, no era tant gran com nosaltres ens l'havíem imaginat. Tanmateix, algunes parts com la del mercat d'animals eren espectaculars.


Amb la utilització d'una tècnica de regateig cada cop més perfeccionada (la Carolina fa de bona i el Papell de rude català agarrat), vam fer unes quantes compres ("a la orden, amiga"),
sempre limitades en el nostre cas pel factor espai (de les motxilles) - temps (del viatge) i vam encaminar-nos cap a la cascada de Peguche,

abans d'agafar el bus de tornada cap a Quito, Quito, Quito...!!!

Quito
I en una ciutat entre muntanyes, vam trobar el centre històric més gran de Llatinoamèrica (o això diuen els locals, tant modestos com la resta dels seus veïns), cosa que corroborarem o no al final del nostre viatge (modestos nosaltres també).
Quito també destaca pels seus parcs, alguns dels quals situats estratègicament en cims que permeten tenir vistes panoràmiques de la ciutat (tot i que per arribar-hi t'has d'aturar fins a 25 vegades per recuperar l'alè).
I com no podia ser d'una altra manera, era impepinable que en un país que es diu Equador anéssim a visitar el paral·lel que li dóna nom. Fent ús de nou de la seva modèstia, "¡Bienvenidos a la mitad del mundo!".
A més, mira per on, vam coincidir amb el Bicentenario o actes de commemoració de la revolta popular que, fa exactament 200 anys, va inciar el procés d'independència de tot el continent. "Quito: luz de América". Com a colofó, en el nostre darrer dia a la ciutat (i al país), durant el canvi de la guàrdia presidencial va sortir, entre el clamor popular, el propi "presidente de la República del Ecuador, el señor economista Rafael Correa" a saludar-nos (i l'Albert que no duia el currículum actualitzat es va quedar amb les ganes d'optar a un càrrec en el govern de la revolución ciudadana, un altre cop serà!).