Pàgines

dissabte, 11 de desembre del 2010

ARGENTINA (II): Patagònia


I després de rebre la Carme (la mare de l'Albert) i passar un parell de dies a Buenos Aires redescobrint-ne les seves meravelles (amb redegustació de la millor pizza de la ciutat inclosa), vam volar cap a Bariloche, per començar la nostra aventura patagònica!

Districte dels Llacs: San Martín de los Andes, Bariloche i El Bolsón

Tan bon punt vam arribar a San Carlos de Bariloche, la nostra porta d'entrada a aquesta mítica zona, vam enfilar-nos al cotxe que havíem llogat i ens vam dirigir cap a San Martín de los Andes, un poblet preciós a la vora d'un llac.

Després de passar-hi una nit, i començar a degustar les múltiples exquisiteses gastronòmiques de la regió (les quals, per delit de la Carme i l'Albert especialment, inclouen xocolata a punta pala), des de San Martín vam iniciar la "ruta de los 7 lagos", amb un clima inestable (ara fa sol, ara plou) que ens acompanyaria durant bona part de la nostra ruta patagònica.

El viatge al voltant dels llacs acaba (o comença) a Bariloche, una ciutat més aviat lletgeta (tot i el seu idíl·lic emplaçament a la vora del llac Nahuel Huapi) on vam abastir-nos novament de xocolata de la regió....mmm.... i d'altres provisions per iniciar el nostre viatge Ruta 40 avall........

Parque Nacional Los Alerces

La nostra primera parada va ser en aquest parc nacional poc visitat el qual, segons la guia, representa "l'autèntic esperit dels Andes", i la veritat és que era ben espectacular!!!!

Des del nostre allotjament "cabanil" (el qual seria una constant en la resta de la ruta), vam poder començar a gaudir de les muntanyes nevades, glaceres immenses llacs blavosos i verds, i natura frondosa que caracteritza el parc.... tot plegat, una combinació molt atractiva que va representar una més que grata sorpresa.


El Chaltén

Després d'unes quantes hores per una carretera infernal de ripio (com anomenen aquí a les no asfaltades), digne de posar en el currículum de qualsevol corredor de rallys, i amb la sort de seguir amb el cotxe intacte (això sí, brut com una mala cosa) gràcies a la perícia del nostre conductor, vam arribar a El Chaltén, porta d'entrada al Parc Nacional Los Glaciares. El poble es trobava enmig d'una tempesta huracanada que va ser "de gran utilitat" durant el nostre procés de recerca d'allotjament, però finalment vam superar les dificultats climatològiques i després d'haver trobat una cabana ben maca vam degustar una fondue de formatge excel·lent per tal d'entrar en calor.....talment com si fóssim a Suïssa :)

L'endemà el plat principal del menú era el Fitz Roy, un massís immens de granit que és tot un repte pels escaladors. Nosaltres no vam fer el cim però sí que vam caminar una bona estona en pujada per tal de contemplar-lo des de més a prop:


I les postres del Chaltén van ser la visita a la glacera Viedma, que vam observar -atònits- des del vaixell que ens hi va apropar. És una glacera enorme, d'uns 1000 quilòmetres quadrats, amb un frontal que pot arribar als 50 metres d'alçada!!! espectacular!!!


El Calafate - Glacera Perito Moreno

I arribem a una altra ciutat mítica de la ruta, però què voleu que us diguem, sense massa cosa a destacar..... tret del sopar de campions que vam fer a "La tablita" (recomanats per un colega de la Carme), quina parrillada nens!!!

L'endemà ens esperava un dels plats forts forts del viatge.... el Perito Moreno, la glacera més famosa del continent........i, la veritat, no n'hi ha per menys.

Es tracta d'una de les glaceres estables del parc nacional de los glaciares. Estable vol dir que no creix ni decreix, és a dir, que creix tant com decreix, tot un mèrit tenint en compte l'escalfament global. Es veu que és una glacera templada perquè el clima a la zona de minva és molt més càlid que a d'altres llocs. I el gel que es trenca i cau no és mil·lenari sinó de 300-400 anys ja que és una glacera d'aquestes "mòbils" que llisca molt ràpid des de la zona d'acumulació, on es crea, fins a la zona de minva, on estàvem nosaltres contemplant-lo.

Aquesta enorme massa de gel ens va regalar unes vistes impressionants i moments espectaculars, com el del trencament que podeu veure en el vídeo.



I per veure encara de més a prop aquest gel blau, ens vam aventurar a la seva superfície en un trekking equipats amb grampons que pesaven un quilo cadascun però que ens asseguraven, per tranquil·litat de la Carme, una caminada segura.


Parque Nacional Torres del Paine (Xile)

I tot creuant la frontera per conéixer també la Patagònia xilena, vam entrar al que alguns consideren el parc nacional més bonic de tota Sudamèrica. I tot i que una afirmació així sempre és difícil de defensar -sobretot tenint en compte la varietat de paisatges que existeixen en aquest continent-, és cert que les Torres del Paine són majestuoses...

A més, vam tenir l'oportunitat d'allotjar-nos, com sempre que ve la família, en un hotel amb unes vistes de luxe, ubicat enmig del llac Pehoe (sí, sí, enmig, perquè s'hi accedia per una passarel·la), quina vidorra nens!

I com vam xalar, eh Carme, amb aquella excurisó al mirador de Las Torres, tot i el vent i la pluja...


Punta Arenas - Porvenir (Xile)


I fent cap al sud, vam arribar a Punta Arenas, una ciutat que sempre recordarem perquè és on vam veure el 5-0 al Madrid!!!!!




La ciutat, ubicada a la vora de l'Estret de Magallanes, i lluny de tot arreu, no té massa per oferir, més enllà d'un cementiri força interessant i la proximitat a una pingüinera on vam observar per primera vegada en el nostre viatge aquests animalets tan simpàtics.







Ah, per cert, a Xile hi vam seguir menjant de nassos... el chupe de centolla que vam degustar tots tres a Punta Arenas estava més que per llepar-se'n els dits!!! ...el recordarem tota la vida...

Després vam creuar l'Estret en ferry des de Punta Arenas fins a Porvenir, ja a Tierra del Fuego!!! I per què ens hem d'enganyar, no us podem explicar massa com és l'estret perquè els efectes somnífers de la Biodramina que ens vam prendre per tenir una plàcida travessia van ser devastadors i tots tres vam dormir com unes soques durant les dues hores i mitja de navegació. Lamentable... ens n'anem a l'altra punta del món per fer la becaina més llarga de la història...

Al Porvenir, un poblet mariner ben petit, només ens hi vam estar el temps suficient per fer un autèntic sopar de la zona.... al Club Croata!!


I és que resulta que a finals del segle XIX, el descobriment d'or de la zona va atraure una allau d'immigrants croats que, en no reeixir en aquest negoci, van acabar criant ovelles, la principal activitat econòmica de la zona en l'actualitat.

Tierra del Fuego: Ushuaia i Canal de Beagle

I un cop a la regió més austral del món, vam fer cap a Ushuaia, Amb un clima terrible (nevant i amb un vent fortíssim) que semblava voler impedir-nos que arribéssim a la fi del món, vam fer la nostra entrada a la mítica població. De nou, ens vam endur una petita decepció amb la ciutat que, tot i trobar-se en un enclavament idíl·lic (entre el Canal de Beagle i les últimes muntanyes nevades dels Andes -que llargs que són!!, fa 4 mesos que no parem de veure'ls, i això que hem recorregut quilòmetres i quilòmetres-), el creixement descontrolat que ha experimentat en els darrers anys l'han dut a una configuració caòtica de cases de diferents estils, alguns dels quals horrorosos.

Tanmateix, des d'Ushuaia vam gaudir de diverses meravelles: en primer lloc, el mític Canal de Beagle (anomenat així per l'embarcació no nativa que el va navegar per primera vegada, duent a bord, entre d'altres, Sir Charles Darwin i capitanejat per en Fitz Roy), el qual alberga, tot i el fred que hi fa, una quantitat de fauna abismal (llops marins, cormorans i els nostres estimats pingüins, entre d'altres); juntament amb el mal anomenat "far de la fi del món" (n'hi ha d'altres situats encara meś al sud), el nom real és far Les Éclaireurs.



En segon lloc, la històrica estancia Harberton, fundada pel missioner britànic Thomas Bridges i la seva família l'any 1886, convertint-se en el primer establiment d'aquest tipus de la Terra del Foc.

I, en darrer lloc, la glacera Martial, que és l'altra frontera natural d'Ushuaia, i des de la qual hi ha unes vistes panoràmiques espectaculars de la ciutat i el canal, com vam poder observar després de la caminada muntanya amunt (per fi, amb una mica de bon temps!).


Ruta 3, Trelew i Gaiman

I des d'Ushuaia, punt simbòlic ja que es tracta del més austral del nostre viatge (haurem de canviar el nom del bloc??), vam començar a pujar per l'altra mítica carretera argentina, la RN3 (ruta nacional), caracteritzada per unes ventades impressionants que gairebé ens feien fora de la carretera (especialment quan ens creuàvem amb els camions), guanacos, parcs nacionals recents (com el Monte de León) i unes poblacions sorgides de l'auge pertolífer, amb poc més per oferir que uns allotjaments a preus exagerats.





Per pair la quantitat de quilòmetres, res millor que amenitzar-ho amb un bon mate de carretera...

...i en arribar a Gaimán, i abans de passar a la Península Valdés, remullar el paladar i omplir la panxa amb un bon te galés!! I és que si a Punta Arenas i a Porvenir hi van immigrar els croats, a la regió de Rawson hi van arribar els galesos, que van poder sobreviure, això sí, gràcies a l'ajut dels natius Tehuelches, sinó ara tots morts!

A Trelew vam visitar la màxima atracció de la ciutat: un interessant museu paleontològic que conté exemplars trobats principalment a la Patagònia. Un museu petit (que no els dinosaures) però impressionant.


Puerto Madryn - Reserva Faunística Península Valdés


I el colofó de la ruta no podia ser un altre que la visita a la península de les balenes, on, a més a més, també hi vam veure llops, lleons i elefants marins, i més pingüins i cormorans.

Això sí, el més impressionant i emocionant va ser veure aquells peazo cetacis de ben a prop.... un d'ells fins i tot es va refregar contra la nostra barca!!!!



(Avís important: no ens fem responsables dels estúpids comentaris que pugueu sentir de fons d'uns estúpids catalans i espanyols que ens acompanyaven a la barca)

I en el nostre darrer dia a la zona, ja sense la mare de l'Albert, vam navegar.......entre dofins!!! Els més petits i ràpids del món, els toninas overas, als quals els hi agrada el soroll de les embarcacions i es posen a jugar-hi tot saltant i nadant per sota i davant d'elles. Tot un espectacle!!






I fins aquí la nostra ruta patagònica, més de 7.000 km!!!!!!!



P.S. "familiar": Gràcies mama, per acompanyar-nos en aquest tram del viatge, ens ha agradat molt compartir-lo amb tu. Entre els asados, les ampolles de bon vi, els matecitos, les nits a les cabanes jugant a les cartes i les caminades sota el vent, aquests dies són ja inoblidables!