PERÚ

Després de passar més de 2 mesos de “motxillerus” (amb les penúries que això a vegades comporta), vés qui ho havia de dir coneixent-nos, el nostre viatge va fer un gir de 180º en arribar a Lima i trobar-nos amb la família de la Carolina que havien organitzat un viatge “por todo lo alto” en hotels de luxe i desplaçaments en autobusos de 5 estrelles i “servicios turísticos” privats.

Així doncs, vam poder relaxar-nos i deixar-nos portar a tota una sèrie de llocs impressionants que ara us expliquem. Això sí, els horaris apretats propis de tot viatge organitzat (degut al temps limitat que tenien els nostres 2 companys) van modificar substancialment el nostre modus viatgeris (o, com diria la Júlia, vam entrar en un “programita japonés”).

Lima

“Visto y no visto”. Arribem a la capital de Perú després de pagar unes taxes abusives a l'aeroport de Quito (40 dòlars per persona, “que incluso el Presidente paga” com li explicaven al diplomàtic que feia cua davant nostre i que es volia lliurar de pagar la taxa) i ben entrada la nit retrobem la família mig adormida després de 12 hores de vol. Abraçades, petons i els primers intercanvis d'informació abans d'anar-nos-en a dormir per agafar forces pels dies que vindrien.

L'endemà, passeig fugaç pel barri pijo de Lima (Miraflores) fins a veure el Pacífic i de seguida cap a l'estació d'autobús, destí Paracas.

Islas Ballesta i Paracas

I quin hotelàs ens hi esperava!

Això sí, amb poca estona per gaudir-ne i amb una temperatura massa baixa com per poder submergir-nos en les seves piscines paradisíaques, l'endemà, en un vaixell que es movia menys del que ens havien dit (per sort, vam fer poc cas de les advertències i vam esmorzar com uns sultans en el buffet lliure de l'hotel), visita a les illes Ballesta (prèvia visualització del canelobre, una més de les enormes figures enigmàtiques que hi ha en aquest país i, tot i les diverses teories que existeixen per explicar-lo, la que més ens va convèncer era el tribut a l'ús reiterat que les antigues comunitats devien fer del cactus al·lucinogen),

on vam contemplar multituuuuuud d'ocells, lleons marins i fins i tot alguns pingüins Humboldt.

I després d'una estona de descans passejant pel passeig marítim i recollint petxines sense parar, vam visitar la reserva nacional de Paracas, on ens esperaven uns paisatges propis d'un altre planeta i platges desertes amb sorres de colors sorprenents:

Nasca

I l'endemà ens esperava una altra de les meravelles d'aquest país: les estrambòtiques figures gegants gravades a la terra encara no se sap per qui ni per què, les quals vam sobrevolar en una avioneta per nosaltres quatre:

Arequipa

Següent parada: la ciutat blanca, a la qual arribem després de passar tota la nit a l'autobús (i mira, fins i tot pels més pessimistes, no va ser tant greu, que van poder dormir i tot). El “city tour” amb el nostre estimat guia Elfer (“tengo una idea”, i a cada nova ocurrència canviava l'itinerari i la situació empitjorava) incloïa el mercat municipal, el convent de Santa Catalina, la catedral (que no vam poder visitar al matí -sí a la tarda en el nostre temps lliure- degut al seu improvisat canvi de ruta) i diversos miradors de la ciutat i de les muntanyes volcàniques que l'envolten.

Tanmateix, també s'ha de reconèixer que el senyor Elfer ens va fer algunes bones recomanacions, com el restaurant on vam poder degustar especialitats de la regió -rocoto relleno, cuy i alpaca- i la visita a una botiga-museu on vam acariciar i fotografiar de ben a prop els camèlids autòctons del país -llames, alpaques i guanacos-). A la foto se'ns veu amb la Canelita, una jove alpaca:

Reserva Nacional Salinas i Aguada Blanca

I seguint amb el nostre ritme vertiginós, l'endemà canvi d'escenari un altre cop per recórrer la reserva nacional d'alpaques, llames i el camèlid sudamericà que ens faltava: la vicunya, que només pot viure en estat salvatge, i la llana de la qual és la més valorada en el mercat per la poca quantitat que se n'extreu cada any (200gr per animalet).

Durant el trajecte que ens havia de dur fins a la vall del Colca, vam travessar “el paso”, el punt més alt d'aquesta zona de “l'altiplano peruano”, 4.910 metres, on vam aturar-nos al mirador dels volcans, pel qual ens vam haver de preparar a base de mates i fulles de coca (mare de Déu quin subidón). I així de contents, admirant els Apus, o muntanyes sagrades d'aquests Andes, vam arribar a Chivay, la porta d'entrada a la vall.

Colca

I després de passar la nit a l'allotjament més luxós de tota la ruta, incloent un relaxant bany a les termes del propi hotel sota les estrelles andines,

vam visitar la vall del riu Colca, on ens esperava un animal ben majestuós i emblemàtic d'aquest país: el còndor, que vam admirar mentre ens sobrevolava una vegada i una altra:

Impressionats pel vol de l'animal, vam seguir per la ruta a través de la vall, on ens esperaven les terrasses de postal:

Llac Titikaka

I una altra de les fites mítiques del nostre viatge pel Perú, el llac més alt del món, era el nostre següent destí. I tot i que la vida al llac ja no és el que era (pobres “Uros”, com s'han de veure avui en dia els últims parlants d'aymara del país, cantant “vamos a la playa oh oh oh oh” cada cop que marxa una embarcació de la seva illa-casa, per la qual deixen passejar a tots els turistots a canvi d'uns quants soletes...),

la visita a l'illa de Taquile (una de les principals del llac), ens va proporcionar unes vistes espectaculars del Titikaka (això sí, amb alguns shows pel turista durant el dinar),

prèvia pujada extenuant fins al centre neuràlgic de l'illa, i posterior baixada, de més de 500 graons, de nou fins a l'embarcació que ens havia de dur fins a Puno, on ens allotjàvem i una sorpresa esperava a l'Albert........ FELIÇ ANIVERSARI!!!! és el que van cridar tots quan va entrar a la festa improvisada a l'habitació després del sopar. I a més dels regals, la celebració incloïa un muuuunt de pastissos de xocolata per triar i remenar, que l'homenatjat va poder tastar abans de decidir quin(s) preferia per degustar-lo(s) ell solet:

Per cert, gràcies Enric per la foto i la companyia, tant en aquest dia (qui t'ho havia de dir que celebraries un aniversari a la vora del Titikaka!) com en la resta del viatge.

Ruta de Puno a Cusco

I a bord de l'Inka Exprés vam recórrer el camí ple de llocs interessants que separa la ciutat de Puno de la capital de l'antic imperi Inca, Cusco. I pel camí vam començar a descobrir com vivia el poble Quechua abans de que els desafortunats conqueridors espanyols arribessin a evangelitzar-los i a imposar-los els seus costums, tot carregant-se una cultura que van titllar de primitiva, però res més lluny de la realitat, ja que els inques donaven mil voltes a la cultura hispànica tant pel que fa a l'agricultura, com a l'arquitectura i l'astronomia!

Cusco

I finalment arribem al melic del món, o almenys això és el que creien els fundadors de l'imperi inca: Qosco, una ciutat preciosa, a 3.400 metres d'altitud, plena de reminiscències inques i també colonials espanyoles (desafortunadament, les segones a vegades estan construïdes damunt de les primeres).

Després d'una nit en què vam tornar a celebrar l'aniversari de l'Albert amb el sopar al restaurant més in de Cusco, el Cicciolina -el nom no fa justícia a la qualitat del menjar i no hi havia sessió de topless ni res semblant...- i els primers pisco sours i uns macchu picchu (beguda pròpia de la ciutat amb els colors de la seva bandera),

l'endemà vam fer el city tour amb el nostre guia de nom mitològic (Ulises), que va incloure la visita a tot un seguit de ruïnes inques (Q'oricancha, Q'enqo, Sacsayhuaman, Puca pucara i Tambomachay) on vam poder contemplar l'esplendor i espectacularitat de les seves edificacions:

Valle Sagrado

Tot seguit, ens vam endinsar a la vall que ens havia de dur fins a la joia de la corona: el Machu Picchu. La vall sagrada alberga tota una sèrie de poblacions que encara mantenen l'estructura urbanística pròpia de la cultura dels quechua.

A més, durant el trajecte vam tenir una nova demostració de la modèstia que caracteritza els països d'aquesta zona. Segons l'heroi mitològic, a la vall s'hi conreen més de 5.000 espècies de patates (!!), i és que el nombre de papas que s'ubiquen a la vall no ens ha acabat de quedar clar: ha oscil·lat entre les 150, les 350, les 1.500, les 3.000 i els 5 milers. Que eren moltes, d'acord, però una mica meś de precisió si us plau :)

Per acabar el dia, vam visitar les ruïnes del complex arqueològic-temple d'Ollantaytambo, un dels més vistosos que havíem vist fins llavors, bon aperitiu del que ens esperava l'endemà. El complex servia com a barrera d'entrada a les diverses expedicions bèl·liques que volien arribar als tresors que s'amagaven més enllà i que eren dels més valorats per la cultura inca.

Per cert, des d'aquí és on es pot iniciar el "camí inca" que du fins al Machu Picchu, això sí, havent reservat, com a mínim, amb 6 mesos d'antelació!

Machu Picchu

I una de les 7 noves meravelles del món es mereixia la matinada que vam haver de fer per arribar-hi ben d'hora i aprofitar el matí tot passejant entre els seus carrers i edificis: AJ-PECTACULAR!!!!! Tot i que el visitant ja sap què hi va a veure, és impossible no quedar-se impressionat per la ubicació de la ciutat, la bellesa de l'entorn i la perfecció de les seves construccions (que, entre d'altres, han suportat nombrosos terratrèmols, el saqueig d'alguns vandals i incendis provocats pel lladre Hiram Bingham, el proclamat "descubridor del Machu Picchu", tot i que descobrir un lloc en el que hi estava vivint gent és força discutible).

És a dir, que tot i les nostres altíssimes expectatives ens va costar una bona estona deixar d'estar literalment bocabadats des de que vam contemplar per primera vegada les mítiques ruïnes. Si no ens creieu, jutgeu vosaltres mateixos/es:

L'Albert, més que bocabadat, va quedar "desmaiat" de tanta bellesa...

L'endemà, vam tornar a pujar al Machu Picchu, aquest cop per arribar una mica més lluny i contemplar-lo des d'una altra perspectiva, tot enfilant-nos al Huayna Picchu (o "muntanya jove"). El sacrifici no només incloïa una pujada meś que extenuant per l'empinat camí, sinó que hi heu de sumar que aquell dia els dos intrèpids protagonistes d'aquest bloc vam haver de llevar-nos a les 3.45h. per assegurar-nos un lloc entre les 400 persones que autoritzen a pujar a la muntanya cada dia (dividits en dos torns). Això sí, el sacrifici va valdre molt la pena!

I de tornada a Cusco des d'Aguas Calientes (poble d'entrada al Machu Picchu), vam ser protagonistes (alguns més que d'altres, eh Sergi?!) d'una revolta popular provocada pels problemes mecànics que va patir el nostre tren i que ens van tenir aturats a les vies durant més de 3 hores. Entre d'altres, la revolta va incloure la immobilització de quatre trens ja que la gent "se puso brava" i vam decidir ocupar les vies fins que ens garantissin la substitució de la locomotora "malograda". Encara no entenem com l'endemà no vam ser portada dels diaris.... especialment el Sergi, aclamat com "el español revolucionario" en algun dels seus exaltats discursos (per patiment de la Rosa Maria, que s'ho mirava des de dins del tren...).

I ara, mentre ens relaxem uns dies a Cusco i organitzem la nostra aventura boliviana, no podem acabar aquesta entrada sense agrair a la Rosa Maria i el Sergi els bons moments que hem passat aquests dies. Moltes gràcies per compartir un tros d'aquest viatge amb nosaltres! Fins aviat!

L'EQUADOR

L'Equador ens ha captivat! I sí, és cert que veníem amb les expectatives molt altes, sobretot l'Albert, i amb ganes de "ser captivats", però és que aquest país té moltes meravelles per oferir: des d'unes platges pròpies de postal, amb balenes incloses (detalls més endavant) fins als altíssims cims volcànics que marquen l'orografia central del país, passant pel famós mercat d'Otavalo, les precioses termes de Papallacta..., buff, una passada! Hem canviat contínuament de paisatge, però la satisfacció amb el que vèiem es mantenia contínua!
Amb l'atracció que representaven aquests paisatges i el fet que "la Revolución ciudadana está en marcha" (un dels eslògans de l'actual govern), la veritat és que ens ha costat abandonar el país, especialment a l'Albert, que es volia quedar per aquí a veure si aconseguia convertir-se en ministre d'Economia del govern Correa (pica alt el nen!). Tanmateix, ha arribat l'hora de continuar el viatge i endinsar-nos al Perú; a més, amb l'arribada d'uns companys de viatge que ens fa molta il·lusió rebre: la mare i el germà de la Carolina, amb els qui compartirem els propers dies. Abans, però, cal que us expliquem amb més detall els nostres dies equatorians.

Guayaquil
I fixa't tu que al final, per temes logístics, entrem a l'Equador per Guayaquil, i no per Quito com tots us estàveu esperant... i quin canvi amb les ciutats brasileres! Tot i que ens havien dit que Guayaquil era una ciutat horrible, nosaltres la vam trobar prou maca, en comparació amb les del país veí. Si tenen clavegueram!, i voreres sense sots i prou amples per caminar-hi!, i pinten les façanes de les cases i les arreglen quan se'ls hi fan malbé! (coses que, a grans trets, no havíem vist en un mes i mig). I que bé poder tornar-nos a entendre sense problemes d'idioma (tot i que els primers dies encara se'ns escapaven alguns termes en portunyol).
Així, en el dia i mig que hi vam ser, vam gaudir de les principals atraccions de la cituat: el Malecón 2000 (una espècie de Maremagnum a l'equatoriana sorprenentment maco), el barri artístic de Las Peñas, el parc de les iguanes (quins bitxarracos!, passejant per allí tan panxes entre la gent com si res), el cerro de Santa Ana (un projecte de rehabilitació urbanística molt aconseguit, tal i com el propi alcalde impulsor s'encarregava de publicitar amb multitud de fotos de l'abans i el després a les façanes de les pròpies cases), i el menjar, que ja ens avançava que el nivell culinari d'aquest país seria equivalent al del Brasil (tot i que si arribes passades les 8 del vespre et quedes sense sopar).

Ruta del Sol
I com que l'Albert es moria de ganes de conduir després de gairebé 2 mesos d'abstinència automobilística, vam decidir llogar un cotxe per fer la ruta del sol. Sol? Quin sol? Equador= calor? qui ho diu això? La ruta de la pluja vam fer! El sol només ens va lluir una tarda a Montañita, en la que ens vam posar a fer fotos com a posseïts de la posta de sol.

Tot i que fins a Montañita (el poblet hippie-surferu-pintoresc amb més marxa de l'Equador segons els seus propis habitants) la ruta no va estar a l'alçada de les nostres expectatives (especialment Salinas, un Salou a l'equatoriana que ens havien venut com la Cannes sudamericana), des d'aquí fins a Machalilla ens va encantar. I per què ens va agradar tant? Bàsicament per dues coses: en primer lloc, les balenes, que vam poder veure en tot el seu esplendor en una excursió en vaixell fins a la Isla de la Plata.
Quins CETACIS!, com saltaven les punyeteres, tot cortejant-se, ja que vam tenir la sort d'enganxar la temporada de flirteig i aparellament. L'illa, que se'ns prometia com la petita Galápagos (ja que les autèntiques se'ns escapaven de pressupost i calendari), ens va oferir l'oportunitat de veure alguns pájaros de ben a prop. Mireu els tres que va fotografiar la Carolina:

A més a més, vam poder fer una mica de snorkel i vam fliiiipar amb els peixos de color florescent, els eriçons de mar, el corall.....


En segon lloc, per la platja de los Frailes i Aguas Blancas, una comunitat indígena on vam poder veure ruïnes manteñas i banyar-nos en un estany que feia una olor de mil dimonis. I mai millor dit, perquè era d'aigua volcànica amb un alt contingut de sofre. A més, el millor de tot era cobrir-se el cos amb el fang del fons (pudorós pudorós) rere la promesa que passats uns minuts et quedava la pell fina com la d'una princesa (la part masculina d'aquest viatge, prou fi ell ja, se'n va abstenir).



Cuenca i Ingapirca
Després de deixar el cotxe a l'aeroport (lloguer a preus europeus, no equatorians), ipso facto cap a la ciutat més maca de l'Equador: Cuenca, amb el seu centre històric patrimoni de la humanitat. Es tracta d'una urb al més pur estil europeu (del sud), plena de reminiscències colonials, carrers empedrats i esglésies per tot arreu (quina fixació la dels espanyols!, quina obsessió evangelitzadora!). La ciutat també presenta una oferta molt atractiva de restaurants i bars, dels que vam gaudir tot endinsant-nos en les especialitats gastronòmiques equatorianes: locro de papas (mmm, que bé una sopeta calenta amb la rasca que fotia), fritada, llapingachos..., i "hummus", una de les especialitats del restaurant recomanat per la nostra recuperada guia Lonely Planet ("vaya papanatas" que diria el Sergi).


I des de Cuenca vam anar fins a Ingapirca, les principals ruïnes inques de l'Equador. Interessants, tot i que lluny del que ens imaginem que ens espera al Perú (ara bé, el guia indígena albí que ens va fer la primera introducció al quichua i la cara de l'indi van valer molt la pena).










Riobamba
Següent estació: Riobamba, on vam anar bàsicament per fer la ruta del ferrocarril, que tant en en el passat com en el futur inclou el tram de "La nariz del Diablo", però que ara només funciona entre Riobamba i Palmira; igualment espectacular.
(la poca extensió d'aquest paràgraf fa justícia a la bellesa de la ciutat: curteta, curteta).
Cotopaxi-Quilotoa
I arribem a Quito, on la nostra principal obsesssió era contractar un tour que ens portés a algun dels grans pics de la regió andina equatoriana. I quina sort que vam tenir (ara sí, gràcies a la Lonely), en trobar un tour perfecte de 2 dies: Cotopaxi-Quilotoa en bicicleta (ideal per saciar l'abstinència ciclística del Papell, un home amb molts síndromes d'abstinència, com podeu comprovar, aiiiiii!). I amb la Carolina suant des de l'oficina on vam contractar l'excursió (i la seva mare patint des de la distància pel mal d'alçada), vam pujar en jeep, això sí, fins als 4.800 metres,

i des d'allí, abrigats com uns esquimals (utilitzant la tècnica ceba de la Cate amb tota la roba d'estiu i d'hivern que teníem a la motxilla i uns gorros de recent adquisició -gràcies a Déu-), vam iniciar el descens, en bicicleta ara sí, entre uns paisatges impressionants. Fins i tot a la Carolina li va encantar!
I del Cotopaxi a Quilotoa, tres hores en el jeep entre muntanyes i més muntanyes, fins arribar al volcà que conté en el seu cràter.... un llac d'aigües turqueses! (Ajpectacular, com diria l'Ignasi). Aquí, a gairebé 4.000 metres, vam allotjar-nos a les cabanes de l'Humberto i Doña Petronita, amb els qui vam compartir una vetllada indígena entre menjar del seu conreu i "traguitos" del seu aiguardent, del qual l'amfitrió en va abusar més del compte i va acabar dormint la mona davant l'estufa.


L'endemà, després de llevar-nos a les 6 per veure la sortida del sol, descens a peu fins a tocar l'aigua del Quilotoa, ascens extenuant fins a les cabanes (la Carolina es pensava que no ho explicava -"tu tira Albert, buff buff, no cal que m'esperis, buff buff, que jo vaig pujant poc a poc al meu ritme"-), i des d'aquí altre cop damunt les bicis per descenir, en dues etapes, fins a Pujili, població al peu de les muntanyes on vam agafar el jeep per tornar fins a Quito, juntament amb la resta del nostre grup: una família holandesa i un anglès ben sarcàstic d'allò més graciós.




Papallacta
I per recuperar-nos del cansament, res millor que una visita a les termes de Papallacta, el paradís de les aigües termals de l'Equador, a les que vam arribar, mig en bus mig a peu, en un dia fred i nuvolós, fet que no ens va tallar ni un pèl a despullar-nos i endinsar-nos en unes piscines espectaculars d'aigua calenta a l'aire lliure (semblàvem els micos japonesos entre núvols de vapor gaudint com mai).

Otavalo
Otavalo, Otavalo, Otavalo!, cridava l'equatorià amb mig cosa fora de l'autobús en marxa per tal d'acabar d'omplir el vehicle tot anunciant el nostre següent destí: el mercat més gran d'Amèrica Llatina. I tot i que els dissabtes és immens i es desborda més enllà de les places habituals pels carrers dels voltants, no era tant gran com nosaltres ens l'havíem imaginat. Tanmateix, algunes parts com la del mercat d'animals eren espectaculars.


Amb la utilització d'una tècnica de regateig cada cop més perfeccionada (la Carolina fa de bona i el Papell de rude català agarrat), vam fer unes quantes compres ("a la orden, amiga"),
sempre limitades en el nostre cas pel factor espai (de les motxilles) - temps (del viatge) i vam encaminar-nos cap a la cascada de Peguche,

abans d'agafar el bus de tornada cap a Quito, Quito, Quito...!!!

Quito
I en una ciutat entre muntanyes, vam trobar el centre històric més gran de Llatinoamèrica (o això diuen els locals, tant modestos com la resta dels seus veïns), cosa que corroborarem o no al final del nostre viatge (modestos nosaltres també).
Quito també destaca pels seus parcs, alguns dels quals situats estratègicament en cims que permeten tenir vistes panoràmiques de la ciutat (tot i que per arribar-hi t'has d'aturar fins a 25 vegades per recuperar l'alè).
I com no podia ser d'una altra manera, era impepinable que en un país que es diu Equador anéssim a visitar el paral·lel que li dóna nom. Fent ús de nou de la seva modèstia, "¡Bienvenidos a la mitad del mundo!".
A més, mira per on, vam coincidir amb el Bicentenario o actes de commemoració de la revolta popular que, fa exactament 200 anys, va inciar el procés d'independència de tot el continent. "Quito: luz de América". Com a colofó, en el nostre darrer dia a la ciutat (i al país), durant el canvi de la guàrdia presidencial va sortir, entre el clamor popular, el propi "presidente de la República del Ecuador, el señor economista Rafael Correa" a saludar-nos (i l'Albert que no duia el currículum actualitzat es va quedar amb les ganes d'optar a un càrrec en el govern de la revolución ciudadana, un altre cop serà!).