Belém - Amazònia

Belém

Després de la por que ens havia agafat amb el robatori, la veritat és que no teníem moltes ganes ni expectatives respecte Belém; ens hi volíem quedar ben poc, només el temps necessari per comprar les hamaques i el bitllet del vaixell... però "la sort" va voler que el navío no sortís immediatament i que ens hi haguéssim de quedar gairebé 5 dies! I què fotrem aquí tants dies? Ens ho robaran tot! ns avorrirem com a ostres! I....no, mira tu, no va ser tant greu: vam descobrir una ciutat sorprenentment més neta i "ordenada" (dins de l'ordre brasiler) que les ciutats que havíem vist fins ara. Entre les atraccions pròpies de la ciutat, com el mercat Ver-o-peso, un lloc digne de veure, i el descobriment de 4 ordinadors amb accés lliurea Internet a las Docas (antic espai portuari ara reconvertit en centre d'oci i lleure), els dies van anar passant més rápid del que ens pensàvem i ben aviat vam trobar-nos embarcats col.locant la nostra hamaca, que havia de ser la nostra sala d'estar i dormitori durant 3 dies i 3 nits.

Amazònia

Sí, sí! i que bonic que és viatjar en vaixell per l'Amazones, coneixent gent, ballant forró al bar... I UN BE NEGRE!, allò era un vaixell de deportats: posar l'hamaca va ser tota una odissea, tot i arribar al vaixell 10 hores abans de sortir i que unes senyores brasileres molt amables ens van ajudar. Però el pitjor era mantenir un espai digne entre hamaca i hamaca un cop la tenies col.locada -Albert, estira-t'hi, fem volum que si no se'ns instal.larà una família a sobre-, i tot va ser en va, se'ns va instal.lar la família i vam haver de dormir 3 nits estirats com a mòmies (i és que es veu que ara a l'Amazones era temporada alta tu!, tant queixar-nos de la temporada baixa i just arriba l'alta quan menys ens interessa!). I el vaixell anava tan de gom a gom que van posar hamaques fins i tot al bar, o sigui que farra de forró ni pel forro...!!, fins aribar a Santarém, que va ser com arribar a casa, salvats!

Aquesta vessant negativa (exagerada com ja haureu suposat per part de la Carolina, tot i que el tema de l'espai era bastant com l'hem descrit), es compensava, almenys en part, per l'espectacularitat de la navegació: una quantitat d'aigua inabastable, una vegetació d'una frondositat al.lucinant, i l'esperança permanent que a Alter do Chao, destí de la nostra parada en la ruta fluvial, hi trobaríem experiències amazòniques que valdrien molt la pena.

I finalment arribem a Alter do Chao -conegut també com el Carib de l'Amazónia per les platges d'aigües transparents-, i sí, és com ens esperàvem! (tot i l'hora d'autobús drets entre sacs de farina i açaí que la gent carregava de Santarém a Alter per la festa que s'estava preparant). Tot preciós: el paisatge, el hostel on ens allotjaríem, la festa que es preveia... però el vaixell encara ens deparava més sorpreses desagradables, i com que només vam fer cas parcialment als consells de la senyora que ens va vendre els bitllets i vam menjar a bord, no gaire gràcies a Déu, però suficient com per fer-nos caure 2 dies al llit amb cagarrines i febre; primer la Carolina, i tot seguit l'Albert.

Superat aquest trángol (amb penes i treballs, s'ha de dir), vam poder començar a explorar els paratges banyats per aquest mític riu (tot i que per ser precisos, hem de dir que Alter do Chao s'aboca al riu Tapajós, afluent de l'Amazones que es troba amb aquest a Santarém, en el que anomenen "encontro dos rios"). I vam tenir les nostres sessions de platges d'aigua dolça vertaderament paradisíaques, amb peixets nedant al nostre voltant, i arbres mig coberts per l'aigua, ja que fins al juliol no para de ploure (i s'acaba, llavors, el que ells anomenen hivern, tot i que la temperatura és igual tot l'any) i el riu ha crescut tant que engull part de la vegetació. El final de "l'hivern" ens va permetre conéixer qué és un igapó i un igarapé a la Floresta Encantada, en un viatge en canoa amb el Francisco, que ens explicar moltes coses sobre la vegetació i la fauna autòctona, endinsant-nos i submergint-nos una mica més en la cultura i la gastronomia amazònica (tot i que nosaltres encara no estàvem fins de l'estòmac, se'ns feia la boca aigua amb aquells peixes na brasa que deia que pescaven i cuinaven a la vora del riu).

I com que encara en volíem més, vam decidir fer un pas més enllà i vam anar a passar una nit en una comunitat indígena de la Flona del Tapajós, a casa d'una de les famílies. Ens van venir a buscar amb el seu vaixell (3 hores de viatge des de la comunitat, Jamaraqua, fins a Alter do Chao) fet de fusta de la selva amazònica, o floresta (com diuen ells) del costat de casa seva. Un cop allí, vam sortir a la nit amb la canoa a veure jacarés (cocodrils) i no només els vam veure sinó que els vam tenir a les mans!! (uns petitets, de 2 mesos, que semblaven de joguina...si no fos pels ullals que ja apuntaven!), que el senyor va agafar en un llac de per allí a prop com si res, després de deixar-nos 15 minuts esperant a la canoa, completament a les fosques (només amb la llanterna manual, de dinamo, que per sort havíem dut), i patint per com moriríem, si de por o pels jacarés grosssos, si el senyor no tornava! I el dia següent vam poder viure el món d'Avatar real quan vam endinsar-nos a la floresta amazònica en un recorregut màgic, com d'un altre món, entre bamboletes (papallones), arbres descomunals que guarien mil i una dolències, lianes dignes d'un conte de fades, sons d'ocells estranys i de macacos (que no vam aconseguir veure) i bevent aigua d'arrels, enmig de terres plenes de fulles gegants i bolets florescents minúsculs. I el senyor ens explicaca les mil i una plantes, arbres i animals que hi havia en aquell món de meravella. Carai tu! Què bèstia! Quin tresor això de la selva amazònica!

A més, durant les caminades i els àpats que vam compartir amb la família indígena anàvem coneixent com vivien, com viuen i com funciona la comunitat de 20 famílies, una de les diverses que hi ha en aquesta regió de la selva. Una experiència inoblidable!, sobretot per la Carolina, que es va endur les cames plenes de les picades que les formigas de fogo li van fer en una desafortunada excursió al banheiro que hi havia enmig del camp.

I així, amb unes cames dignes d'aparèixer en una revista mèdica (secció "picades ropicals"), però ben carregats d'energia amazònica, és el que té la "mae natureza", vam tornar a Santarém, per agafar, de nou, un vaixell per completar la segona part del nostre viatge pel riu. Destí? Manaus, en principi, última ciutat del nostre periple brasiler abans d'entrar a terres equatorianes.

Jericoacoara - Lençois Maranhenses - Sao Luis - Algodoal

Jericoacoara
Sota un diluvi tropical com no n´havíem vist encara cap, vam arribar en una espècie de camió 4x4 a Jericoacoara, un poblet perdut entre dunes a mig camí entre Fortaleza i Paraíba. Se´ns prometien carrers de sorra, tranquil.litat, bon rotllo i molta festa. I s´ha de dir que les tres primeres es van complir amb escreix, tot i que l´última, si no fos per la nostra bona predisposició a les caipirinhes téte a téte, no s´hauria acomplert gens! I és que la temporada baixa ens està matant!
[Coses del destí: un cigarret en una de les parades de l´autobús entre Fortaleza i Jijoca, camí de Jeri (com li diuen els locals), va fer que coneguéssim en Pepe, el brasiler que tenia una pousada amb la seva enamourada.... que era d´on? ....de Barcelona! I allí vam allotjar-nos com a casa tu!


Lençois Maranhenses
Espectacular!!!, amb permís del Feliu, aquest apartat l´hem de començar així. I tot i que arribar-hi no va ser fàcil, i vam haver de fer nit al poble de la fi del món, Tutóia, el viatge fins als Lençois des d´allí ja va ser un bon aperitiu del que ens esperava, un camí en camioneta 4x4 entre dunes, palmeres i precioses llacunes de pluja. I tot això en companyia de 2 argentins molt documentats, sobretot ella, que ens anaven introduint a les meravelles que ens estàvem acostant "y todo lo he leído en Internet", i recoi la dona si havia llegit! (tot i que la meitat de les dades, segons l´Albert, eren inventades i/o exagerades per ella).

I després d´aquest aperitiu el menú va continuar amb un primer plat de passeig per les immenses dunes i llacunes d´aigua dolça dels Lençois, amb posta de sol com a colofó.
El segon plat va consistir en un viatge en vaixell riu amunt fins a Caburé, un poblet pintoresc entre l´Atlàntic i el riu Preguiça ("que lo llaman así por los muchos perezosos que habitan en sus lindes", ens explicava l´argentina il.lustrada, "aunque me han dicho que es muy difícil verlos", afirmació que, ara sí, va resultar ser certa perquè no en vam veure ni un).
I les postres: inici de les festes de Sao Joao a Barreirinhas (poble on ens allotjàvem) que va incloure un dels moments antològics, per esperpèntic, del viatge amb el concurs de la galinha caipira: una barreja entre l´elecció de pubilla del poble, reina de les Festes i Miss Barreirinhas a la brasilera. No tenia preu:

Sao Luis
I seguint el fil de les festes de Sant Joan, vam arribar a Sao Luis, centre neuràlgic de les festes de Sao Joao de Maranhao; segons ells mateixos, "a mais bonita festa popular do Brasil". I la veritat és que era festa grossa! Tots els vespres i nits hi havia multitud de concerts, balls per tot arreu i molta gent als Arraials (una espècie de barraques a la brasilera repartides per tota la ciutat). Per fi, de veritat, més enllà del show de Barreirinhas, una mica de festa a la brasilera!
Això sí, la combinació de la nostra estada a la ciutat amb el dia que ens tocava prendre la primera dosi de Lariam (antimalària) que ens impedia beure alcohol durant les 48 hores següents, va fer que les nits no fossin prou desenfrenades com per impedir-nos gaudir de la ciutat també durant el dia.
A més a més, vam fer una ràpida excursió a Alcántara, ciutat veïna, on el millor de tot plegat va ser conéixer la parella de xilens que, vés per on, tot just havien acabat el viatge Amazones avall que nosaltres volem emprendre Amazones amunt. La molta informació que ens van donar serà més que útil per gaudir del nostre pas pel riu.

Algodoal
Com vam dir abans de marxar, aquest és un bloc per explicar tant les aventures com les deseventures de les nostres peripècies sudamericanes, i quan estem celebrant el primer mes en ruta, aquí tenim el primer contratemps: ens han robat l´ordinador i les guies!! buaaaaah!! quina mala sort!!! Colla de lladres brasilers!!! I tot per dormir una mica massa profundament a l´autobús (10 hores i de nit) que ens duia de Sao Luis a Belém. Però, s´ha de dir que, després d´unes primeres hores d´indignació màxima, i de passar uns dies de tranquil.litat a l´illa de Maiandeua, ens tornem a reconciliar poc a poc amb el Brasil, de cara a poder continuar amb alegria i bon humor el nostre viatge Amazones amunt.
A l´illa ens hem quedat a Algodoal, el poble principal, on no hi ha cotxes ni motos, només carros de cavalls, i on els carrers són de sorra. A la nit, quan la marea puja, s´ha d´agafar una barqueta (1 real per persona) per creuar el riu que es forma i separa el poble en dues meitats. Hem anat tot el dia amb els peus plens de sorra i de fang però estem d´acord en què ha estat una molt bona recomanació: moltes gràcies Claudia i Daniel!