BOLÍVIA (III): Cochabamba, Santa Cruz, Samaipata, Sucre, Potosí, Tarija, Tupiza, Salar de Uyuni-Parc Nacional Eduardo Avaroa

Cochabamba

I amb la promesa de trobar el millor menjar de tota Bolívia, després d'uns dies de descans a La Paz per acomiadar-nos d'una capital que, tot i les crítiques que alguns li fan, a nosaltres ens ha agradat força, arribem a Cochabamba. Aquí ens trobem altre cop amb mercats gegantins i un clima més benèvol que a La Paz, tot i que, en general, els atractius de la ciutat són més aviat escassos: la vida nocturna (degut a la concentració d'estudiants universitaris), el Crist de la Concòrdia (emulant el famós Crist de Rio de Janeiro)

i algunes places del centre històric que "es deixaven veure". Les nostres expectatives gastronòmiques no es van veure satisfetes en general; tanmateix, hi vam fer un gran descobriment: les "salteñas", una de les especialitats bolivianes que vam degustar per primera vegada a Cochabamba i que, des de llavors, han estat presents en gairebé cadascun dels dies que hem passat en aquest país.

Santa Cruz

I tot buscant climes encara meś càlids, vam desplaçar-nos cap a l'Oriente bolivià, per visitar Santa Cruz, una ciutat autonomista i força rica que, siguem sincers, d'atractius turístics va mooolt escassa (esperem que el resident de la mare de l'Albert, nadiu de Santa Cruz, no llegeixi aquesta entrada... o que, almenys, sàpiga disculpar-nos la crítica). Així doncs, amb un parell de dies, en vam tenir prou i, havent descartat la visita a les missions jesuítiques per motius econòmicologístics, vam seguir la nostra ruta.

Samaipata

I com vam guanyar amb el canvi: la nostra següent parada era a Samaipata, un dels últims paisatges que va veure el Che, que va ser assassinat a la veïna població de La Higuera, just al cor de Bolívia i al límit del Parc nacional Amboró. Però tot i les nostres expecatives de caminades i descobriments històrics, "a Samaipata vam tenir-hi mala pata" i el desafortunat "chaqueo" (crema de la selva) ens va impedir contemplar els paisatges boscosos i volcànics que envolten el poble. Així, després d'una visita a "El Fuerte", una construcció indígena-inca-prehispànica d'origen un tant desconegut (a l'estil de Tiwanaku), en la que la boira i el fum ens dificultaven veure fins i tot el propi monument-edificació, vam haver de desistir de les excursions que teníem pensades pels dies següents (incloent el Parc Nacional i la ruta del Che) i, en plena nit, ens vam enfilar a un autobús amb direcció a la capital constitucional de Bolívia.
Sucre

La "ciutat blanca" ens va rebre amb tot un seguit d'edificaions d'estil colonial, un conjunt de places "molt arregladetes" i un ambient molt acollidor.

I tot i que la nostra Lonely Planet va patinar estrepitosament recomanant-nos el parc cretàcic de la ciutat (la suposada concentració meś gran del món de petjades de dinosaure va resultar ser un fiasco complet, havent de contemplar-les des de desenes de metres i amb unes explicacions del guia que ens van fer riure més que no pas il·lustrar-nos). Però Sucre té molt més per oferir i, entre d'altres atractius, vam gaudir moltíssim tant del Museu Tèxtil Indígena (amb la seva exposició de teixits propis de diversos pobles indígenes) com de l'excursió per la "Cordillera de los Frailes" (on, tot fent un recorregut pel camí inca, vam quedar-nos meravellats per l'esplendor de les montanyes, aquest cop, per fi!, sense el malaguanyat fum del chaqueo).

A més, vam visitar el mercat de Tarabuco, que, sincerament, després d'haver vist altres mercats famosos d'aquest continent no va estar a l'alçada de les nostres expectatives, tot i que s'ha de reconéixer que la diversitat de vestimentes de les diferents poblacions de la zona era d'allò més curiosa.

Entre "pitus i flautes", vam quedar-nos a Sucre gairebé una setmana, en part, degut també a un nou descobriment gastronòmic que completava les nostres estimades salteñas: les empanades Santa Clara, especialitat pròpia de la regió, que es van convertir en el nostre esmorzar durant tota la nostra estada a la ciutat.

Potosí

I la ciutat que temps enrere devia ser de les més riques del continent, ara se'ns va presentar com la més pobra que hem vist en el nostre recorregut pel país. I és que els maleïts espanyols la van deixar ben escuradeta!! Com diuen els locals, el Cerro Rico, que albergava una quantitat de plata impressionant, ara s'ha convertit en el Cerro Pobre, per la dificultat que tenen els centenars de miners que hi treballen per extreure'n la quantitat suficient per guanyar-se la vida. I per conéixer "amb profunditat" les condicions de treball d'aquests desafortunats miners, ens vam endinsar, juntament amb dues daneses i un finlandès, cap a l'interior de la montanya, la qual sembla un formatge gruyere per la immensitat de túnels i galeries que s'hi han obert sense cap mena de control en els darrers 400 anys.

L'excursió per l'interior del Cerro Rico va ser tota una experiència -que la Carolina no vol tornar a repetir mai més- que ens va permetre conéixer a fons un dels treballs més durs i penosos que deuen existir: treballant en torns de 10 a 12 hores (a vegades amb torns dobles que signifiquen 24 hores seguides en la foscor i la brutícia), alimentant-se a base de fulles de coca (per evitar el cansament i la gana) i amb una expectativa de vida que se situa al voltant dels 40-45 anys (degut a la pols que es genera amb el treball miner i el risc associat a les explosions). Si algú està interessat en aprofundir en el tema, us recomanem el documental "The devil's miner", que reflexa més que bé la realitat que us estem explicant.

Tarija

I per què ens hem d'enganyar, a Tarija hi vam anar a "agafar una torrija", ja que aquesta és la regió productora de vi de Bolívia, un país amb una cultura vitivinícola ben escassa. I és que nosaltres ja trobàvem a faltar un sopar acompanyat d'una bona ampolla de vi! I, tot i que el sud bolivià no està considerat especialment turístic, hi vam fer cap per poder fer un tour per les seves bodegues i, de pas, degustar alguns dels seus vins.

La ciutat era més maca del que ens esperàvem i vam aprofitar també per degustar-hi el "chuflay", una de les begudes típiques del país, similar al pisco sour peruà, que ens va agradar força tot i no arribar al nivell de la seva veïna. Un pèl alcoholitzats, i amb 3 ampolletes a la motxilla, la nostra ruta va continuar.

Tupiza

Vuit hores d'autobús més tard per carreteres immundes sense asfaltar, vam arribar al "Far West" bolivià. Tupiza és una ciutat petita no excessivament maca, però està envoltada per uns paisatges espectaculars que contrastaven d'allò més amb tot el que havíem vist fins ara en aquest país.

Inspirats per aquests paratges propis dels westerns, ens vam atrevir a enfilar-nos a uns cavalls per recórrer la zona durant 3 hores. I damunt d'aquests animals suposadament pacífics, vam visitar la Quebrada de Palmira, la Puerta del Diablo, el Valle de los Machos i el Cañon del Inca, tot patint una mica amb el cavall de la Carolina, que es posava a córrer quan volia, i, després, amb el moment amorós que va sorgir entre l'euga que cavalcava en Papell i el potre vigorós i catxondo que menava la Carolina. I és que els molt desgraciats van decidir posar-se a copular..... mentre nosaltres erem damunt seu!! La motxilla de l'Albert encara té baba del mascle copulador, que en el seu desfici sexual no semblava reparar en la presència humana que dificultava el coit, i a la Carolina encara li fan mal les cames de l'esforç per no caure d'un cavall que, durant una estona, tan sols tenia dues potes al terra (i tres a l'aire).

(perdoneu el moviment del vídeo, però heu d'entendre que el filmàvem mentre érem damunt d'un cavall)

Salar de Uyuni-Parc Nacional Eduardo Avaroa

IMMMMPRESSSSSSIOOOOOOOOOOOOOOOONAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAANT!!!!!!!!!!!
Tot i les altíssimes expectatives que teníem, no vam quedar gens defraudats per un dels paisatges més impressionants del planeta. El tour de 4 dies que hi vam fer, des de Tupiza i acabant a San Pedro de Atacama (ja a Xile), juntament amb una parella d'holandesos d'allò més simpàtics (l'Ulrico i la Joyce), ens va permetre gaudir encara més dels paisatges, evitant les multituds de turistes, que, en general, inicien el tour a Uyuni, un poblet molt lleig que tan sols té una atracció: el cementiri de trens, residus de les màquines que, especialment durant la segona guerra mundial, transportaven minerals fins a Xile.

Durant aquests 4 dies vam descobrir paisatges impossibles, que semblaven propis d'un altre planeta (el Salar, la Isla del Pescado, el Desierto de Dalí, la Laguna Colorada, els gèisers....), vam dormir en hotels de sal a temperatures gèlides, vam fer picnics improvisats enmig de paratges de pel·lícula (de la mà de la nostra cuinera Jimena), i vam quedar d'allò més captivats per aquestes últimes terres de Bolívia, abans d'entrar al cinquè país de la nostra ruta: Xile!!!