Belém - Amazònia

Belém

Després de la por que ens havia agafat amb el robatori, la veritat és que no teníem moltes ganes ni expectatives respecte Belém; ens hi volíem quedar ben poc, només el temps necessari per comprar les hamaques i el bitllet del vaixell... però "la sort" va voler que el navío no sortís immediatament i que ens hi haguéssim de quedar gairebé 5 dies! I què fotrem aquí tants dies? Ens ho robaran tot! ns avorrirem com a ostres! I....no, mira tu, no va ser tant greu: vam descobrir una ciutat sorprenentment més neta i "ordenada" (dins de l'ordre brasiler) que les ciutats que havíem vist fins ara. Entre les atraccions pròpies de la ciutat, com el mercat Ver-o-peso, un lloc digne de veure, i el descobriment de 4 ordinadors amb accés lliurea Internet a las Docas (antic espai portuari ara reconvertit en centre d'oci i lleure), els dies van anar passant més rápid del que ens pensàvem i ben aviat vam trobar-nos embarcats col.locant la nostra hamaca, que havia de ser la nostra sala d'estar i dormitori durant 3 dies i 3 nits.

Amazònia

Sí, sí! i que bonic que és viatjar en vaixell per l'Amazones, coneixent gent, ballant forró al bar... I UN BE NEGRE!, allò era un vaixell de deportats: posar l'hamaca va ser tota una odissea, tot i arribar al vaixell 10 hores abans de sortir i que unes senyores brasileres molt amables ens van ajudar. Però el pitjor era mantenir un espai digne entre hamaca i hamaca un cop la tenies col.locada -Albert, estira-t'hi, fem volum que si no se'ns instal.larà una família a sobre-, i tot va ser en va, se'ns va instal.lar la família i vam haver de dormir 3 nits estirats com a mòmies (i és que es veu que ara a l'Amazones era temporada alta tu!, tant queixar-nos de la temporada baixa i just arriba l'alta quan menys ens interessa!). I el vaixell anava tan de gom a gom que van posar hamaques fins i tot al bar, o sigui que farra de forró ni pel forro...!!, fins aribar a Santarém, que va ser com arribar a casa, salvats!

Aquesta vessant negativa (exagerada com ja haureu suposat per part de la Carolina, tot i que el tema de l'espai era bastant com l'hem descrit), es compensava, almenys en part, per l'espectacularitat de la navegació: una quantitat d'aigua inabastable, una vegetació d'una frondositat al.lucinant, i l'esperança permanent que a Alter do Chao, destí de la nostra parada en la ruta fluvial, hi trobaríem experiències amazòniques que valdrien molt la pena.

I finalment arribem a Alter do Chao -conegut també com el Carib de l'Amazónia per les platges d'aigües transparents-, i sí, és com ens esperàvem! (tot i l'hora d'autobús drets entre sacs de farina i açaí que la gent carregava de Santarém a Alter per la festa que s'estava preparant). Tot preciós: el paisatge, el hostel on ens allotjaríem, la festa que es preveia... però el vaixell encara ens deparava més sorpreses desagradables, i com que només vam fer cas parcialment als consells de la senyora que ens va vendre els bitllets i vam menjar a bord, no gaire gràcies a Déu, però suficient com per fer-nos caure 2 dies al llit amb cagarrines i febre; primer la Carolina, i tot seguit l'Albert.

Superat aquest trángol (amb penes i treballs, s'ha de dir), vam poder començar a explorar els paratges banyats per aquest mític riu (tot i que per ser precisos, hem de dir que Alter do Chao s'aboca al riu Tapajós, afluent de l'Amazones que es troba amb aquest a Santarém, en el que anomenen "encontro dos rios"). I vam tenir les nostres sessions de platges d'aigua dolça vertaderament paradisíaques, amb peixets nedant al nostre voltant, i arbres mig coberts per l'aigua, ja que fins al juliol no para de ploure (i s'acaba, llavors, el que ells anomenen hivern, tot i que la temperatura és igual tot l'any) i el riu ha crescut tant que engull part de la vegetació. El final de "l'hivern" ens va permetre conéixer qué és un igapó i un igarapé a la Floresta Encantada, en un viatge en canoa amb el Francisco, que ens explicar moltes coses sobre la vegetació i la fauna autòctona, endinsant-nos i submergint-nos una mica més en la cultura i la gastronomia amazònica (tot i que nosaltres encara no estàvem fins de l'estòmac, se'ns feia la boca aigua amb aquells peixes na brasa que deia que pescaven i cuinaven a la vora del riu).

I com que encara en volíem més, vam decidir fer un pas més enllà i vam anar a passar una nit en una comunitat indígena de la Flona del Tapajós, a casa d'una de les famílies. Ens van venir a buscar amb el seu vaixell (3 hores de viatge des de la comunitat, Jamaraqua, fins a Alter do Chao) fet de fusta de la selva amazònica, o floresta (com diuen ells) del costat de casa seva. Un cop allí, vam sortir a la nit amb la canoa a veure jacarés (cocodrils) i no només els vam veure sinó que els vam tenir a les mans!! (uns petitets, de 2 mesos, que semblaven de joguina...si no fos pels ullals que ja apuntaven!), que el senyor va agafar en un llac de per allí a prop com si res, després de deixar-nos 15 minuts esperant a la canoa, completament a les fosques (només amb la llanterna manual, de dinamo, que per sort havíem dut), i patint per com moriríem, si de por o pels jacarés grosssos, si el senyor no tornava! I el dia següent vam poder viure el món d'Avatar real quan vam endinsar-nos a la floresta amazònica en un recorregut màgic, com d'un altre món, entre bamboletes (papallones), arbres descomunals que guarien mil i una dolències, lianes dignes d'un conte de fades, sons d'ocells estranys i de macacos (que no vam aconseguir veure) i bevent aigua d'arrels, enmig de terres plenes de fulles gegants i bolets florescents minúsculs. I el senyor ens explicaca les mil i una plantes, arbres i animals que hi havia en aquell món de meravella. Carai tu! Què bèstia! Quin tresor això de la selva amazònica!

A més, durant les caminades i els àpats que vam compartir amb la família indígena anàvem coneixent com vivien, com viuen i com funciona la comunitat de 20 famílies, una de les diverses que hi ha en aquesta regió de la selva. Una experiència inoblidable!, sobretot per la Carolina, que es va endur les cames plenes de les picades que les formigas de fogo li van fer en una desafortunada excursió al banheiro que hi havia enmig del camp.

I així, amb unes cames dignes d'aparèixer en una revista mèdica (secció "picades ropicals"), però ben carregats d'energia amazònica, és el que té la "mae natureza", vam tornar a Santarém, per agafar, de nou, un vaixell per completar la segona part del nostre viatge pel riu. Destí? Manaus, en principi, última ciutat del nostre periple brasiler abans d'entrar a terres equatorianes.