Uruguay "en un fly". I és que el setè país de la nostra ruta no només és el més petit (i potser el més car) de Sudamèrica sinó que a més l'agafem en plena temporada alta, fets que ens han "obligat" a passar-hi més de pressa del que haguéssim volgut. Tot i això, hem tingut el temps suficient per gaudir de la seva capital, d'algunes platges paradisíaques, de l'amabilitat dels seus habitants i d'encantadores ciutats colonials. Tot plegat, en uns 9 dies, però ja ho diuen, que "lo bueno, si breve, dos veces bueno".
Colonia del Sacramento
Arribats a Buenos Aires des de Puerto Iguazú (18 hores en autobús), sense descans vam agafar el buquebus per creuar el río de La Plata i plantar-nos, en tan sols una horeta, a Colonia, primera ciutat de la nostra ruta per l'Uruguai. Per cert, després de creuar tantes fronteres, s'ha de dir que aquesta (en el mateix port de Buenos Aires) ha estat la més ràpida i eficient, amb ambudes oficines al costat i sense cues... tot un miracle!!!!
I tot i que ja ens havien dit que era bonica, Colonia no ens va deixar de sorprendre amb els seus carrers empedrats, el far, les vistes al riu (amb precioses postes de sol incloses) i totes les seves reminiscències colonials.... i és que la ciutat té una atmosfera ben especial...
A més, a Colonia és on vam tastar per primera vegada una de les begudes típiques del país: el medio y medio, una barreja entre cava i vi blanc que, ben fresqueta, va la mar de bé per aquests dies d'estiu... boníssim!!
Montevideo
I ben aviat arribem a la capital del país, Montevideo, una ciutat costanera que ens acull amb els braços oberts gràcies als seus amabilíssims habitants. A més, té un no sé què que ens era familiar, potser degut a que va ser un dels destins principals dels catalans exiliats per la guerra...
La ciutat té diversos atractius: el barri històric (molt desigualment conservat, això sí), el mercado del Puerto (farcit de restaurants on preparen excel·lents asados, com vam poder comprovar nosaltres mateixos), edificis art nouveau, una oferta cultural interessant (entre d'altres el museu de Joaquín Torres-Garcia, creador de América invertida, concepte que ens ha estat acompanyant durant tot el viatge) un passeig marítim (la Rambla) molt agradable per passejar-hi tot prenent un mate, com fan molts montevideanos (i és que contra el que un pensa a priori, l'Uruguai és el país matero per excel·lència, més que Argentina), etc.
La Paloma-Valizas-Cabo Polonio
I des de la capital vam seguir la ruta cap a l'est, buscant les platges uruguaianes... però qui ens havia de dir que més que platja hi veuríem gent! i és que vam coincidir amb la temporada altíssima i ho vam notar molt!! La meitat del país devia ser aquí!! Platges a rebentar (en paratges que en una altra època de l'any deuen ser paradisos terrenals), preus hiperinflats i moltes dificultats per trobar allotjament. Això sí, a La Paloma vam tenir molta sort i després de carregar la motxilla per mig poble suant la gota gorda, quan tot just havíem fet una parada per reconsiderar si ens quedàvem al poble o havíem de seguir camí ja que no teníem on passar la nit, va arribar en Julio, el qual ens va oferir un bonito apartamento, mejor que un hotel, i ens va guiar fins a la caseta de darrere del seu jardí, on vam passar-hi dues nits. I vam fer ús de la mini terrasseta privada que teníem!
Però com que La Paloma, en aquesta època, no deixava de ser una mica un Salou uruguaià, amb encant, això sí, però amb els inconvenients propis de ser un destí principal de vacances estiuenco-platgeres, vam anar més cap a l'est buscant més tranquil·litat i un altre tipus d'ambient, menys familiar. I sí que el vam 
trobar, però canviant la multitud de famílies per multitud de hippies!!, els quals omplien de gom a gom tant l'hostal on ens allotjàvem (amb tendes per tot arreu i amb 3 dutxes d'aigua freda per tots plegats) com els carrers sense asfaltar de Valizas, amb les seves paradetes. Aquest cop, això sí, vam poder gaudir de platges gairebé desertes, en el camí que vam fer des del poble fins a Cabo Polonio, un conjunt desordenat de cases sense electricitat en un cap situat dins d'una reserva forestal. Molt bucòlic, molt maco. Aquí és on ens vam acomiadar dels lleons marins, uns simpàtics animals que ens han acompanyat durant bona part del viatge però que, si el canvi climàtic no fa estralls en les properes setmanes, ja no veurem més en el que ens queda de ruta.
I després d'un frustrat intent d'anar a Punta del Diablo (un poblet encara més a l'est que vam desestimar quan vam veure la marabunta que també s'hi dirigia, seguimos, seguimos, li vam dir al conductor de l'autobús), vam arribar a Chuy (Uruguai) o Chui (Brasil), segons com ho volgueu veure, ja que tot creuant l'avinguda principal del(s) poble(s) ets en un país o en un altre. Això sí que és una ciutat fronterera!! Tant és així, que durant unes quantes hores, des de que vam formalitzar la nostra sortida d'Uruguai fins que vam agafar l'autobús per endinsar-nos en terres brasileres, vam ser a terra de ningú!!
Per acabar, només afegir que, òbviament, aquesta entrada està dedicada..... a la Jimena!!!, que sabem que li ha fet molta il·lusió que haguem visitat el seu país de naixement i que ens ha fet arribar uns suggeriments ben útils en els nostres dies per aquí. Moltes gràcies!!
