Lençois (Chapada Diamantina) / Olinda / Praia da Pipa / Canoa Quebrada

Lençois (Chapada Diamantina)

Després d'un Salvador de Bahia fluixet, va arribar la primera sorpresa agradable del viatge: el Parc Nacional de Chapada Diamantina, un paradís ple de paisatges espectaculars i cachoeiras (cascades) a les que s'hi arribava després d'intenses caminades riu amunt (l'Albert ho portava millor que la Carolina, que en una de les darreres excursions volia que l'anessin a buscar en helicòpter un cop érem a dalt de tot i encara havíem de tornar). Però els genolls pelats i els blaus al cul deguts a les relliscades a les roques van valer molt la pena i ens vam poder banyar en llocs de pel·lícula!

També s'ha de dir que vam tenir sort amb el nostre guia, en Vao, un lençoinenc que s'esforçava per a què amb les nostres més que mínimes nocions de portuguès no ens perdéssim detall de les seves explicacions sobre la fauna i la flora dels diferents routeiros que vam fer.

Passats 4 dies, amb una mica de recança, molt cansament a les cames, ben alimentats per l'Helia, i embarcats en un congelador amb rodes (llegeixi's, un autobús brasiler) vam abandonar els idíl·lics paratges muntanyencs de la Chapada per dirigir-nos, ara ja sí, cap a les platges de Brasiiiiiiil!!!!!






Olinda

Platges?, platges idíl·liques? Ui, però si estan totes brutes i fan pudor!!! ooohhhh! És veu que a Olinda no era el lloc on havíem d'estrenar-nos amb les platges; pel contrari, vam tenir la sort de coincidir al hostel, que gràcies a déu tenia una piscina esplèndida, amb un grup de viatgers internacionals d'allò més simpàtics. I després d'una visita ràpida a la ciutat colonial, que sí que ens va agradar força, vam acabar fent caipirinhas i sopant al hostel amb el grup improvisat d'amics (3 italians, 2 argentins, 3 francesos i 2 equatorians). I vam tenir la sort de que els francesos eren estudiants de cuina (apunten a futurs xefs internacionals de prestigi, sobretot la noia, la Lulu, amb el seu pedantisme refinat: imperdible la seva lliçó sobre com beure's un cognac) i ens van preparar un sopar excel·lent!!! Visca la sociabilitat!!!! I l'internacionalisme, diu el Papell!!!

Praia da Pipa

Platges?, platges idíl·liques? Ara sí!!!!! A Pipa és on ens esperaven!!! (gràcies per la recomanació i l'acollida que hi vam tenir, Maite) I és aquí on comencem a deixar enrere la nostra pell blanca, que ens rememora temps passats que volem oblidar, i comencem a agafar aquell tonet brasiler que, tot i així, no ens convertirà mai en un d'ells... què morenos que són els punyeteros!!! I el tonet se'ns en va una mica de les mans i, tot i la crema de factor 50 constantment renovada a les nostres pells blanquetes, ens comencem a torrar una mica massa (ai, ai, ai, aquí no em toquis que em fa un mal!!) I just quan les nostres pells ja demanaven auxili arriben les primeres pluges tropicals, quin bé de déu! (aquí ens assabentem que estem en plena temporada de pluges, fet que ens havia passat desapercebut perquè fins ara la chuva havia estat inexistent).

Per cert, Pipa, gràcies a les lliçons accelerades del Rogerio, es converteix també en el lloc on ens iniciem en el “sand skiing”, alguns amb més estil que d'altres!!!:



Canoa Quebrada

O el lloc on la Carolina va dormir 12 hores seguides després d'una sessió no excessivament intensa de caipirinhes i caipiroskas (sí, sí, estimat públic, a les 20 del vespre (!!) va caure estirada al llit i no hi va haver manera de despertar-la), mentre miràvem el primer partit de Brasil al Mundial: tot un esdeveniment!!!
Canoa Quebrada és un poble de pescadors mig perdut de la costa, de no massa habitants, però igualment la festa és grossa. Els carrers i les cases ben engalanats, i els comerços i negocis (incloent alguns bars i restaurants) tots tancats a l'hora del partit, el futbol és sagrat!!!

I després de la victòria contra la sempre difícil Corea del Nord, tothom a celebrar-ho, que és dimarts i són les 17.30: party time!!!

Futbol a part, hem de dir que Canoa ens està agradant fins i tot més que Pipa. Tot i que el paisatge és més desèrtic (no hi ha els penya-segats, ni els dofins, ni la vegetació que abundava en aquelles platges), el poble en si és més autèntic. Molt menys turisme i la sorra i el mar només ocupats pels pocs pescadors que hi ha, treballant a ritme brasiler. En resum, molta més tranquil·litat, que ja ens agrada!!