XILE

San Pedro de Atacama

I creuem la frontera........ però el paisatge canvia poc, i seguim gaudint de paratges propis d'un altre planeta. San Pedro de Atacama, porta d'entrada al cinquè país de la nostra ruta, és una barreja entre un poble del Far West, un Salou-Port Aventura molt aconseguit i un poblat inca de cases d'adob i carrers de terra. Està envoltat pel Desert d'Atacama (obvi) i la combinació entre l'aridesa i l'amplitud tèrmica de la zona, entre d'altres factors, han creat indrets tan especials com el "valle de la Luna"...




A més, durant el dia, vam gaudir d'una caloreta que ens va permetre recuperar la nostra roba d'estiu. Mmmmm, ja enyoràvem els pantalons curts i les sandàlies! uop!, tot i que a la nit, "ale", rebequeta de nou i tapa't la barbeta que fa fred.

I per acabar de sentir el que era el desert, vam decidir explorar-ne una part damunt d'una bicicleta, un mitjà de transport habitual en el viatge...

Ah, més enllà de la semblança en el paisatge, el nou país va comportar un canvi important en les nostres condicions de vida. Ohhhhh, que bé recuperar les dutxes d'aigua calenta sense talls i amb un flux d'aigua "estàndard" (per al que nosaltres estem habituats), llits còòòòòmodes que no s'enfonsen fins al terra, menjar realment gustós i variat, i bons vins! (introduint-nos en el nostre, des de llavors, estimat Carménère, una varietat que actualment només es pot trobar a Xile) ... això sí, també pagant-ho gairebé a preus europeus.

Copiapó - Caldera

I seguim sud avall per aquest llarg i estret país, fins arribar a Copiapó: "osti tu, això és més lleig que un pecat; ja t'ho deia jo -ens dèiem l'un a l'altre- que aquí no calia que hi vinguéssim". La ciutat, totalment prescindible, tenia però dues característiques interessants: una, és la localitat més propera a la mina dels famosos 33 miners atrapats (tot un esdeveniment nacional aquí), i dues, era la millor via d'accés a Caldera i Bahía Inglesa on, segons alguns viatgers, ens esperaven les millors platges de tot Xile!! Jutgeu vosaltres mateixos/es:

Per cert, a Copiapó, que tant hem criticat, va ser el primer indret on vam degustar una de les especialitats gastronòmiques xilenes: el "completo", una mena de hot-dog amb tomàquet, alvocat i maionesa (en la seva versió "italiano")..... DELICIÓS!!!


Serena-Pisco Elqui

Piiiiiisco sooooour, txu txu txu txu txuu!!, Piiiiiisco sooooour, txu txu txu txu txuuu!!!
Què booooooooooooooooooo!!!!!!!! Aquí a Xile, que es declaren, juntament amb Perú, els "creadors" de la beguda, el preparen ben diferent als seus veïns del nord (menys elaborat en el cas Xilè, s'ha de dir), però el resultat és igualment bonííííííííssim!!!

Però abans d'entrar a detallar la nostra visita a la vall de l'Elqui, primer hem d'esmentar La Serena, una ciutat costanera (la 2a més antiga del país) que va resultar ser més atractiva del que ens pensàvem: amb més de 29 esglésies dins del casc històric de la ciutat (fet que fa que sigui coneguda com "la ciutat dels campanaris"), una platja força bonica plena de petxines blanques (amb unes aigües gèlides que no impedien que la gent s'hi banyés com si res) i un centre farcit de carrers peatonals que la fan molt agradable per al vianant.

Però el que realment ens havia dut fins a La Serena era la vall de l'Elqui, una zona vitivinícola que ens esperava uns quants quilòmetres cap a l'interior. I aquí també hi vam tenir una sorpresa favorable (encara que a alguns anònims comentaristes del bloc els hi pugui molestar) perquè ens va agradar encara més del que ens imaginàvem! El paisatge farcit de vinyes de pisco i raïm (recorreguts, en part, de nou amb bicicleta), les degustacions d'aquestes begudes, les altíssimes muntanyes que envolten la vall i un dels cels més nets i idonis per l'astronomia de tot el continent (amb una gran concentració d'observatoris) converteixen l'Elqui en una zona encara poc descoberta però que presenta molts atractius.

I, com hem dit, la zona és molt propícia per l'observació astronòmica, factor que no vam voler deixar escapar...


Per cert, quan tot just havíem acabat la visita i estàvem sortint de l'observatori, vam ser testimonis d'una altra de les especialitats d'aquest país: los temblores, ja que vam "patir" un petit moviment sísmic (res greu eh!!!!).

Valparaíso

I seguint la ruta cap al sud, vam arribar a aquesta mítica ciutat referència de moltes pel·lícules i novel·les, i que a la Carolina li feia especial il·lusió visitar. I la veritat és que Valparaíso no ens va defraudar, tot i les altes expectatives.
A més, vam tenir la sort d'allotjar-nos a ca la Gladys, una senyora xilena d'allò més energètica i simpàtica que comptava amb una terrassa amb vistes a la badia que eren d'allò més espectaculars (dignes de comparar-se amb les que gaudia en Pablo Neruda des de la seva casa "La Sebastiana", pel que vam poder veure durant la nostra visita a la tercera i última casa del comunista i premi Nobel de Literatura).

Diversos elements caracteritzen la ciutat: una orografia plena de pujades i baixades espectaculars, que requereixen d'uns ascensors vintage per arribar a determinats llocs, i que disposen els seus barris i cases en forma de balcó cap a una badia impressionant que alberga un dels ports marítims històricament més importants de Xile, i uns carrers plens de galeries d'art, cases pintades de colors diferents i graffitis preciosos que li donen un caràcter únic.



Santiago de Chile

I, finalment, la nostra última parada en aquesta primera incursió a Xile (hi tornarem de nou més endavant), va ser la seva capital, Santiago, una ciutat "plenament europea", cosmopolita, farcidíssima de parcs (alguns d'ells, impressionantment grans), amb barris artístics i bohemis (i bones obres de teatre de les quals vam assistir a una d'elles), envoltada pels Andes (els quals vam tenir la sort de veure encara nevats, i que li confereixen una imatge ben especial), uns museus d'allò més interessants (amb entrada liberada el diumenge) i edificis que van marcar la història, com el Palacio de La Moneda, bombardejat l'infaust 11 de setembre del 1973.




I per a que no es digui que tot són flors i violes, ara us explicarem una història gore que vam protagonitzar en aquesta ciutat: la Carolina feia setmanes que arrossegava una ferida a un dit del peu que, lluny de curar-se, cada cop empitjorava i s'anava posant meś "morcillona", fins que va arribar el dia en què vam dir prou i vam anar a l'hospital. Després de diverses proves, i quan ja s'havia parlat d'una necessària operació per curar el dit, el metge va tenir una última ocurrència que es va corroborar en el moment en què li vam confirmar que havíem estat al Brasil ........... perquè el que la Carolina tenia al peu no eren ni més ni menys que........... els ous que un bicho-de-pé havia dipositat meticulosament (vés a saber en quin cony de platja) sota la seva ungla!!!!! Quin fàstic per favooor!!!!!
Això sí, la història té final feliç, perquè després d'extirpar tots els ous, sembla que el dit ja s'està refent i en pocs dies ja hauria d'estar del tot normalitzat. Uffff, sort....