VENEÇUELA: Caracas, Coro i Chichiriviche

Caracas

I després de superar les reticències de la Carolina (que hagués preferit evitar Veneçuela, especialment després de llegir l'apartat de "Perills i seguretat" en la informació que el Ministeri d'Afers Exteriors espanyol té sobre el país a la seva pàgina web), ens plantem a Caracas. Però la veritat és que va ser una mica odissea arribar-hi: l'avió que ens hi havia de dur des de Rio (passant per Sao Paulo), quan ja ens faltava poc per tocar terra veneçolà, es va haver de desviar a Manaus perquè l'aeroport de Caracas no tenia llum. Llavors, tornem cap a Brasil, i després de dues hores i mitja d'espera a la ciutat de l'Amazones, embarquem de nou i, finalment, podem aterrar a Caracas. Però clar, moooolt meś tard del que teníem previst (convertint-se, així, en el pitjor malson de la Carolina): de les 7 de la tarda, ens en vam anar a les 2-3 de la matinada, amb la qual cosa no hi havia gairebé ningú a l'aeroport, i nosaltres patint una mica perquè no eren hores d'arribar en una ciutat com aquesta. I els canvistes, que eren les úniques persones que encara rondaven per l'aeroport, semblaven sospitosos de tot (especialment als ulls de la Carolina) tot "perseguint-nos" (molt pesats), perquè els hi canviéssim diners. I bé, després d'uns minuts de no saber què fer (perquè també s'ha d'anar amb compte amb els taxis, però primer necessitàvem aconseguir diners, que tampoc podíem -volíem- treure'n amb la targeta perquè aquí tenen un doble mercat de divises i has d'utilitzar el paral·lel, amb una taxa doble que l'oficial), doncs la Carolina va tenir la bona pensada de preguntar-li a una dona que havia vingut amb nosaltres a l'avió, i que bé!!, com ens va ajudar!!!!. Primer, entre ella i un home de la companyia de l'avió ens van ajudar a trobar un canvista de confiança i vam obtenir bolívars; segon, ens va trucar a un taxi de la seva companyia habitual i ens va dir (i així ho va fer) que s'esperaria fins que arribés per marxar junts; i tercer, ens va anotar el seu mòbil per si teníem algun problema amb l'allotjament o el que fos.... I bé, esperem els taxis, arribem a l'Ateneu Popular de Caracas (el nostre allotjament a la ciutat) cap allà les 3.30-4 de la matinada, piquem el timbre.....i no ens obren..... i anem provant i res.....fins que decidim trucar a la dona de l'aeroport (la Waleska Schumacher, una brasilera que fa 9 anys que viu a Veneçuela) i..... ens convida a casa seva!!!!! i vam acabar dormint al seu sofà!!!! MOOOOOOOOOOOLT AMABLE!!! Vam poder dormir allí unes hores i l'endemà al matí vam anar cap a l'Ateneu, on ja no vam tenir cap problema per instal·lar-nos. Déu n'hi do quina aventura!!! Això sí, de tot plegat en vam sortir ben contents, perquè quan semblava que tot se'ns havia posat en contra, vam poder conèixer la part més positiva d'aquest país: la predisposició a ajudar i d'acollida de la seva gent, que van superar sempre les nostres expectatives.

Així, superada aquesta experiència inicial, ens vam poder centrar en el nostre objectiu en els dies a Veneçuela: conéixer de ben a prop i de primera mà què és i que s'està fent en el que es coneix com "la Revolució Bolivariana" i com es viu en el "socialisme del segle XXI". Tot i algunes dificultats inicials per la manca de contactes a la ciutat, tot parlant amb gent de l'Ateneu i simplement passejant per la ciutat, ja vam començar a veure alguns dels projectes que s'estan duent a terme: els Centres de Diagnòstic Integral (una espècie de centres d'atenció primària distribuïts per tota la ciutat que atenen gratuïtament a qualsevol persona, impulsats gràcies als convenis que existeixen entre Veneçuela i Cuba, que intercanvien petroli barat per metges), el Centre d'Economia Comunal (un edifici de nova construcció que alberga els que anteriorment eren venedors ambulants al carrer en unes condicions molt favorables ja que, almenys de moment, no han de pagar cap lloguer per l'espai, tot responsabilitzant-se pel seu manteniment i neteja), i la Universitat Bolivariana (nous centres d'educació superior gratuïta que estan facilitant l'accés a aquesta formació a molts/es estudiants que anteriorment no podien permetre-se-la).


Precisament a l'auditori Simón Bolívar de la universitat, vam assistir a una sessió oberta sobre les "Lleis del Poder Popular", una política que té per objectiu l'empoderament del poble per a que sigui aquest el qui realment governi, apostant pel que anomenen "democràcia protagònica", un concepte que aprofundeix en la democràcia directa i que està a aaaaaanys llum de la nostra "democràcia" (sic) representativa. Tot i que encara s'estan articulant els mecanismes per dur-ho a terme i que s'hauran de superar reticències i dificultats, actualment ja existeixen 45.000 consells comunals a tot el país, els quals són els nuclis en els que s'organitzen les comunitats per tal de proposar les polítiques i executar els projectes que ells i elles decideixen d'acord amb les necessitats de cada territori.

Per altra banda, també vam anar informant-nos sobre els grans projectes socials del govern, coneguts com "las Misiones", els quals és important remarcar que es gestionen des de la pròpia comunitat, no des dels ministeris o altres institucions governamentals:
- Misión Barrio Adentro: consisteix en la creació de centres d'atenció primària arreu del territori, aprofitant la presència de metges cubans/es (els quals també treballen en la formació de professionals veneçolans/es), i que té com a objectiu aconseguir un/a metge per cada 1.000 habitants (estàndards de països europeus).
- Misiones Robinson, Ribas i Sucre: són missions relacionades amb l'àmbit de l'educació, i que pretenen formar en els coneixements primaris, secundaris i en els necessaris per accedir a la universitat, respectivament. A tall d'exemple, en els primers 6 mesos de la missió Robinson es van alfabetitzar 1.250.000 persones.
- Misión Comedores Populares: a través del comitè de salut de cada comunitat (format per persones del territori), s'elabora una llista de les persones més necessitades i se'ls hi facilita l'accés a una alimentació saludable (l'Estat és qui facilita els aliments i ajuda en la infraestructura, però és la comunitat qui gestiona el servei).
- Misión Madres del Barrio: incorpora al sector productiu a mestresses de casa, que es troben en estat de necessitat, tot prestant un servei d'atenció a nens i nenes de la seva zona.
- Misión Milagro: ofereix operacions relacionades amb la vista als ciutadans/es amb menys recursos econòmics.

I altres polítiques impulsades pel govern són els Comitès Tècnics d'Aigua, en què la cooperació entre tècnics i professionals amb les comunitats ha augmentat el nombre de persones amb accés a aigua potable (d'un 66% l'any 1989 a un 94% l'any 2008), i els Comitès de Terres Urbanes, que tenen com a objectiu regularitzar les condicions de vida de les persones que habiten en terrenys ocupats i en construccions que no reuneixen les condicions necessàries (la comunitat, organitzada en assemblees, realitza el cens de les famílies que hi viuen i proposa projectes a partir de les necessitats detectades).


Amb tots aquests programes, impulsats principalment des del 2003 (després del fallit cop d'Estat i de l'aturada petrolera), s'han aconseguit importants resultats, com la reducció de la desigualtat social, fins a tal punt que actualment Veneçuela és el país menys desigual del continent!, l'augment en l'Índex de Desenvolupament Humà, en què el país es situa en el "llindar alt", la reducció en la mortalitat infantil, l'augment en l'esperança de vida (tant de dones com d'homes), etcètera.

Tanmateix, també hem de comentar alguns aspectes menys positius del procés: especialment per la Carolina, hi ha un "excessiu component militar" en el discurs i les formes del govern i els textos en què es descriuen les polítiques; i, especialment pel Papell, el poc aprofundiment que s'ha fet en el socialisme fins ara, ja que, entre d'altres, es mantenen moltes estructures i dinàmiques capitalistes i, tot i el creixement de les empreses de producció social (s'han creat centenars de milers cooperatives en els anys de govern d'en Chávez), la gran majoria del pes de l'economia encara recau en l'empresa privada.

Coro

I coses de la vida: quan ja estàvem disposats a trencar la nostra dinàmica turístico-política a Veneçuela, i havíem decidit anar fins a Coro, a l'occident del país, un destí Patrimoni de la Humanitat que segons deia la guia semblava prou interessant, en la nostra última nit a l'Ateneu vam coincidir amb un grup de brasilers que venien precisament d'aquesta ciutat, on havien estat uns dies.... aprofundint en el coneixement de la Revolució Bolivariana! I és clar, els hi vam demanar els contactes que a Caracas no havíem tingut per tal de conéixer també nosaltres els projectes que s'estaven realitzant en el marc de la Revolució.

Només arribar ja ens vam posar en contacte amb l'Eduardo Gómez, un professor de la Universitat Experimental Francisco Miranda que, de seguida que va poder, va venir a parlar amb nosaltres per saber exactament quins eren els nostres interessos. Comentant-li el nostre desig de conéixer les polítiques i projectes que s'engloben en el Poder Popular, vam concretar per l'endemà una visita a una aula on s'ensenya Enginyeria Agrònoma per tal de participar en una sessió on s'explicava el que s'havia realitzat des del Consell Comunal de la comunitat.

I aquí vam començar a experimentar de primera mà el que es coneix com a "municipalització universitària", un projecte que consisteix en la redefinició de la universitat per tal d'expandir-la territorialment i crear nuclis educatius en poblacions (rurals) allunyades de les ciutats, els i les joves de les quals, fins fa ben poc, no podien accedir a aquest tipus d'educació superior (pels costos de desplaçament i/o els de residència fora del nucli familiar). A més, la tipologia d'estudis que s'imparteixen en aquests nous centres són aquells que es determinen des del propi Consell Comunal, a partir de les necessitats i potencialitats de la comunitat (o regió). És a dir, com vam poder observar de primera mà en les zones que vam visitar l'endemà a la serra falconiana (Coro és la capital de l'estat de Falcón), de la mà d'en Luis Felipe, un altre professor de la Universitat, els estudis que allí s'imparteixen són Desenvolupament Empresarial (amb èmfasi en cooperatives de producció agrària i similars), Veterinària, Enginyeria Agronòmia, Educació Física i Recreació, i Infermeria. Tant els continguts, com possibles noves carreres, com els mecanismes de gestió del procés de municipalització, són coordinats pel CABLO (Consell Acadèmic Bolivarià Local), que està composat per representants dels Consells Comunals, els Ajuntaments de la regió, representants de l'àmbit de Salut, portaveus dels i les estudiants, etc.

I a més de que ens van tractar la mar de bé, convidant-nos a esmorzar i a dinar, i regalant-nos una ampolla de cocuy (un licor de la zona molt similar al Tequila mexicà), va ser un privilegi poder participar activament en dues de les sessions del CABLO i poder veure de ben a prop l'entusiasme amb què la comunitat s'està implicant en aquest projecte. I és que repensar de veritat i radicalment la Universitat en ple segle XXI, a més d'innovador i socialment just per les poblacions a les quals es dirigeix el procés, és ben engrescador!

Per acabar les nostres reflexions sobre el que hem conegut de la Revolució Bolivariana, i deixant dit que hem quedat impressionats amb el que hem vist que s'està fent en el marc del procés que ha de conduir al "Socialisme del segle XXI", cal destacar que hi ha dos factors importants que estan fent possible aquest canvi (i a la velocitat que s'està fent):
1) Per una banda, Veneçuela partia d'una situació en què una bona part de la població no tenia cobertes les necessitats bàsiques, fet que comporta que hi hagi una major motivació i implicació d'aquestes persones en el procés que ha de canviar les seves condicions de vida. Així, un cop superada aquesta etapa "de primer nivell", caldrà veure si la participació popular segueix sent tant elevada i amb tanta energia quan s'hagin de decidir qüestions més indirectes o de segona necessitat (polítiques de cultura o de serveis socials).
2) Per altra banda, cal tenir present que la Revolució compta amb una font de finançament primordial que són les rendes que provenen del petroli nacionalitzat (d'altres processos revolucionaris similars no han pogut disposar d'un avantatge com aquest i han hagut de limitar l'abast de les seves polítiques). A més, és possible que en el futur calgui replantejar les fonts de finançament del procés (com, en part, ja s'està realitzant actualment amb una minsa diversificació de l'economia) i substituir el capitalista petroli, un producte que (consumit en els estàndards actuals) s'ha configurat com un dels principals problemes mediambientals del planeta, per d'altres productes o serveis més 'en concòrdia' amb els principis del socialisme.

Chichiriviche

Acabats, ara sí, els nostres dies de turisme polític, ens vam dirigir cap a les platges que, de nou, s'anunciaven com a paradisíaques, i en ple mes de març!!! Això sí, vam tenir la mala sort d'enganxar plena temporada de carnaval, un dels moments més àlgids de turisme a les platges d'aquest país, ohhhhhhhhhhhhhhh quina mala sort! Però com que no hi podíem fer res i no ens volíem perdre el paradís, encara que fos compartit amb centenars de persones, vam fer cap al bell mig del Parc Nacional Morrocoy, a la lletjota població de Chichiriviche.

Però la gent es notava, i tant si es feia notar amb els seus vaixells ancorats a primera línia de cayo (illot) amb la música a tot drap, consumint alcohol compulsivament tot el dia (mai havíem vist tanta gent bebent a morro d'ampolles de 5 litres de rom Cacique) i circulant pel centre de la ciutat amb els seus carros hiper tunejats amb els que es passejaven, portaequipatges obert, compartint la seva música reggaetonera i makinera amb tot aquell que els volia escoltar, i amb els que no també, en 1 km a la rodona... Quin fenomen sociològic!!!

Tot i així les platges valien molt la pena!