XILE (II): Puerto Montt i illa de Chiloé ; ARGENTINA (III): Cañada de Gómez, Rosario, San Ignacio de Miní i les cascades de l'Iguazú

I després d'acomiadar-nos de la mare de l'Albert i de navegar entre dofins, vam creuar el país d'est a oest, fins a El Bolsón, un petit poble (que ja havíem visitat però que la climatologia no ens va permetre gaudir) famós pel moviment hippie que encara hi sobreviu i reconegut arreu del seu país pels diversos productes artesanals i gastronòmics que s'hi produeixen... així que vam aprofitar per degustar-hi (de nou) la seva excel·lent cervesa local i la Carolina va menjar-hi la millor pasta de la seva vida: uns sorrentini de xai amb salsa de bolets... indescriptibles...

Puerto Montt i illa de Chiloé

El Bolsón era una breu parada en la nostra nova incursió a Xile, on volíem visitar alguns indrets que ens quedaven pendents de la Patagònia xilena. Abans d'arribar a la illa, vam fer nit a Puerto Varas i vam visitar Puerto Montt, port xilè d'on surten els famosos creuers de les glaceres i que és un important centre comercial i econòmic per a la regió.

A la illa (gran) de Chiloé, un paradís de natura exuberant i cases amb una arquitectura -pròpia de la zona- ben curiosa,

vam visitar-hi el parc nacional que conté (tot passejant pel "tepual", un bosc enmig d'uns aiguamolls, i el "sendero de las dunas", on vam acomiadar-nos definitivament del Pacífic) i algunes de les illes menors que conformen l'arxipèlag.


Després de creuar la frontera novament (i ja per últim cop, que hauríeu de veure el passaport com el tenim amb tanta frontereta), vam retornar el cotxe llogat a Bariloche i vam emprendre un viatge de 22 hores en autobús (el més llarg de tots fins ara) per anar fins a Rosario, on ens trobaríem (després de més de 6 mesos i mig) amb la Júlia, el Nacho i en Bruno, uns molt bons amics de Barcelona i el seu fill de 7 mesos (que és el fillol de la Carolina), al qual havíem vist poc més que recent nascut i que ara retrobaríem convertit en tot un nen molsudet i graciós.

Cañada de Gómez

Però es veu que no n'hi havia prou amb 22 hores, i abans de poder-nos abraçar amb ells, vam haver d'agafar un autobús més fins a Cañada, un poble/ciutat a una hora més enllà de Rosario, d'on és originari en Néstor, el pare de la Júlia. Aquí sí, després d'uns minuts d'incertesa, van arribar a rebre'ns la Júlia i el seu cosí Cristian en el Chevrolet dels anys 70 que ell condueix -i amb raó- ben orgullós.

Després dels petons i abraçades corresponents, aquella mateixa nit ja ens esperava......... el nostre primer asado familiar!!!! I com vam menjar, beure i riure amb tota la tropa que es va reunir a casa dels Mayer!!

Però l'asado no va ser un asado qualsevol... sinó la nominació dels padrins del Bruno, sí, sí, una madrina i dos padrins, els cosins de la Júlia: el Cristian i el Javier.

Aquests primers dies a Cañada van suposar relax entre anècdotes i records, de casa en casa i sempre que el Bruno ens deixava... i és que és molt dur això de tenir un nen de gairebé vuit mesos, ho vam poder comprovar de ben a prop... tot i que alegries també en comporta, eh? i es que és tan monuuuuuu!

I ens vam acomiadar temporalment dels "cañadenses" amb la festa d'aniversari de la Guillermina (la filla del Cristian que va complir 4 anys el 21 de desembre) i que ho va celebrar "por todo lo alto" amb un castell inflable i un pastís de la "campaneta" de Peter Pan fet per la seva mare, la Moni.

(el quart membre de la família és en German, el fill d'en Cristian i la Moni, el qual va prometre fer un comentari en català al bloc... ¿¡lo esperamos, eh Ger?!)

Rosario

I de Cañada a Rosario (lloc de naixement del Che i d'en Messi), a veure a l'altra part de la família, on ens hi esperava la Cristina (que també hi va néixer), la mare de la Júlia. Tot i que de Rosario en si ben poca cosa en vam veure (a part de l monument a la bandera nacional i l'espectacular riu Paraná, que podíem contemplar des del nostre allotjament al pis que en Néstor hi té), ja que la calor sofocant que hi feia (que intentàvem pal·liar amb banys a la pelopincho, com anomenen aquí a les piscines inflables) i els nostres "compromisos socials" no van donar per a més. Això sí, vam seguir amb la nostra degustació d'asados argentins: un, a casa del José Luis, i l'altre, a casa de la Carolina, tots dos, cosins de la Júlia; a banda dels peixos propis de la regió i de diversos plats i dolços de la gastronomia argentina.... per llepar-se'n els dits!!!




A més, hi vam celebrar "la nochebuena" (amb mooolta gent, mooolta calor, mooooolt menjar i moooooooolts regals -perquè hi havia mooooolts nens i nenes-) i el Nadal, a més d'un Sant Esteve molt especial, degustant uns canelons no casolans però sí excel·lents... a "casa Bruno", un restaurant italià recomanat per la Cristina.


A Rosario també ens vam retrobar amb la Maria, una amiga de l'escola de la Carolina que fa uns anys va decidir tornar a viure al seu país d'origen, on s'ha fet construir la seva pròpia casa de formigó.


Cañada de Gómez

Passada aquesta part de les festes, vam retornar a Cañada, per celebrar-hi el Cap d'Any. Abans, però, el dia 29, tot complint una tradició argentina, vam menjar gnocchis (preparats per l'Aimar, un amic brasiler de la família) a casa de la Delsi, la germana del Néstor .... estaven boníssims!!!

La festa de Cap d'Any (amb en Bruno vestit per a l'ocasió) va ser inèdita per a nosaltres, i és que amb tanta calor i tants petards (i l'absència de raïm a les 12) semblava meś Sant Joan que no pas una altra cosa... però bé, l'asado que vam degustar per rebre el nou any va més que compensar qualsevol nostàlgia :)


Pel comiat de la nostra estada familiar a Argentina, i com no podia ser d'una altra manera, el Nacho i la Lucre (cosina de la Júlia) ens van preparar un sopar de fuggazzeta i pizza (algunes veus clamaven que la fuggazzeta del Nacho era fins i tot millor que la de "El cuartito"!!!)


I abans de passar a explicar els següents dies, volem agrair tant a la família Rubé com a la família Rivarola la súper bona acollida que ens han ofert aquests dies... i és que hagués estat molt trist celebrar el Nadal tots dos sols cantant nadales en un restaurant qualsevol...


San Ignacio de Miní

I després de deixar la família nadalenca a Cañada, vam reemprendre el nostre viatge i ens vam dirigir, aquest cop, cap al nord del país, per visitar les missions jesuítiques de San Ignacio. Aquest espai, declarat Patrimoni de la Humanitat, és un vestigi de l'experiment social que els jesuïtes hi van dur a terme amb els guaranís: durant una bona colla d'anys, en diversos assentaments de la regió, els primers van crear una comunitat, amb base a la religió cristiana, que, més o menys de retruc segons com es vulgui interpretar, va millorar la qualitat de vida dels indígenes, respectant algunes de les bases socials d'aquests i fent èmfasi en el treball comunitari. Aquesta experiència, que alguns van considerar d'incipient comunisme, va finalitzar quan el Rei d'Espanya, temerós de la importància que estaven adquirint les missions, va decretar l'expulsió dels jesuïtes i els assentaments, adminsitrats per religiosos d'altres confessions, van anar minvant progressivament fins a desaparéixer.


Cascades d'Iguazú

Unes hores d'autobús més al nord, ens esperava un altre dels highlights del viatge: les famosíssimes cascades d'Iguazú. Primer des del costat brasiler, i després des de l'argentí (amb navegació amb llanxa inclosa fins a sota mateix d'algunes de les caigudes d'aigua), la veritat és que les cataratas, amb arcs de Sant Martí per tot arreu i una quantitat d'aigua desmesuradaaaaa, són moooolt més que impressionants!!!!: