BOLÍVIA (II): Carretera de la Muerte / Coroico / Rurrenabaque

Carretera de la Muerte

I com a bons "gringos" que som, no podíem deixar de fer una de les principals atraccions turístiques de Bolívia: la baixada en bici per "la carretera de la Muerte", un descens de més de 60 quilòmetres des dels 4.700 metres d'altitud (la Cumbre) fins a 1.200 metres, a Yolosa.

I tot i algun recel per part de la Carolina, després d'una recerca intensa per trobar una companyia que ens oferís les màximes garanties de supervivència i ben equipats com si anéssim a la Lluna, vam iniciar el descens des de la Cumbre, envoltats de muntanyes nevades i amb un grup composat per nosaltres dues i un noi francès, l'Eric. La baixada s'inicia amb un tram en asfalt bastant senzill, i al cap d'una mitja horeta s'agafa el trencall cap a l'antiga carretera (degut a l'alta sinistralitat, que aquesta registrava la majoria de cotxes i camions ja circulen per una via de nova construcció) i es comença a gaudir (o a patir) de la baixada pel famós tram.

El paisatge és impressionant: es passa d'unes muntanyes pelades i nevades a una vegetació tropical ben verda, tot i que mirar el paisatge pot ser perillós: com ens advertia el nostre guia "no hay margen para el error". cosa que la Carolina tenia ben clara, i apretava tant els seus sorollosos frens que els ocells se n'anaven volant a mesura que ella descendia! Tot un espectacle! Travessant cascades, i ben acompanyats d'un sol esplèndid, vam poder experimentar com la temperatura anava augmentant (i molt) a mesura que baixàvem d'altitud i, finalment, vam arribar sans i estalvis a Yolosa, punt final del trajecte, on vam pujar de nou a la movilidad per anar fins a Coroico, on ens esperava un dinar ben merescut!

Coroico

I com que tothom ens havia dit que Coroico era tant maco que valia la pena quedar-s'hi i no tornar a La Paz després del descens en bici (com fa la majoria de la gent), vam decidir seguir aquest consell i ens hi vam quedar, però no a qualsevol lloc, no, sinó al paradís dels hotels! (gràcies a l'excel·lent recomanació de l'Ariadna, una amiga del Papell que està a La Paz treballant com a voluntària/becària des de fa uns mesos). L'hostal "Sol y Luna" era una meravella!!!, construït enmig del bosc, en un terreny enorme que va adquirir una europea i que va sembrar de cabanyes i petits apartaments amb molt bon gust, juntament amb un parell de piscines d'aigua congelada.

I a part del preciós hostal, Coroico també ens oferia una sèrie de caminades esplèndides pel seus voltants, enmig de la vegetació tropical que caracteritza aquesta zona de la regió dels Yungas. Nosaltres vam optar per la ruta de les cascades, tot i que hem de dir que la caminada va ser una mica fiasco, perquè just en aquesta època, prèvia a l'inici de la temporada de pluges, les cascades eren ben minses...; tanmateix, la diversitat de papallones que vam veure, el passeig enmig dels cultius de coca i les vistes de les valls que envolten Coroico (tot i el fum causat per la massiva crema de selva que fan aquests bolivians, aiii!!!) van fer que estiguéssim més que satisfets amb la caminada. I parlant d'incendis, hem de dir que vam col·laborar activament en l'extinció d'un d'aquests que ens vam trobar enmig del camí i que ens barrava el pas, ja que mentre esperàvem que s'extingís completament, va revifar de sobte just a la nostra vora i vam haver d'actuar com uns voluntaris més. Coses de Bolívia!

Rurrenabaque - Reserva Serere

I després de 14 hores d'autobús per una carretera tan o més perillosa que la que havíem baixat en bici (sort que la majoria del trajecte era a la nit i no vèiem per on transitàvem), vam arribar a Rurrenabaque, porta d'entrada a la selva boliviana.

Però abans de poder-nos endinsar a la jungla, el destí ens deparava un petit contratemps........ la salmonel·la, que d'un peix la mar de bo en el suposat millor restaurant del poble va passar a l'estòmac de...... la Carolina!!! Tot i el dolor intens que patia (i que intentava pal·liar amb posicions estrambòtiques), al Papell li va costar unes quantes hores convéncer-la d'anar al metge, fins que finalment hi vam anar i amb unes anàlisis de sang van determinar la causa del patiment. Uns bons antibiòtics i unes quantes gotes de calmant ens van permetre que al cap de 3 dies finalment poguéssim aventurar-nos cap a la selva.

I aquí ens hi esperava l'eco-lodge de Madidi Travel, unes cabanes construïdes enmig de la vegetació i la fauna de la reserva Serere, en les que no hi havia electricitat però on la natura que t'envoltava a totes hores compensava qualsevol incomoditat. Els sorolls a la nit eren impressionants!!!!


I durant els tres dies que hi vam passar, enmig de núvols d'insectes i d'una calor gairebé asfixiant, vam caminar un munt per contemplar la natura en tot el seu esplendor i veure tot tipus d'animals salvatges (micos, óssos formiguers, "capivares", papallones gegants, caimans, tortugues, iguanes, i multituuuuuuud d'ocells, que anàvem identificant gràcies al nostre bon guia Heriberto). També vam poder beure de nou aigua directament de la "uña de gato" (un tronc d'arbre), i navegar, tot remant nosaltres mateixos, pels diversos llacs que hi ha dins de la reserva. Això sí, cap dels peixos que hi viuen va voler picar el nostre ham la tarda que hi vam intentar pescar...... o sigui que ens vam quedar amb les ganes de menjar piranya.





I l'últim dia, per goig de la Carolina, vam dedicar algunes hores a l'elaboració d'artesania local, gràcies a la perícia del nostre amic Heriberto i la inestimable ajuda del lloro de la casa.