BOLÍVIA (II): Carretera de la Muerte / Coroico / Rurrenabaque

Carretera de la Muerte

I com a bons "gringos" que som, no podíem deixar de fer una de les principals atraccions turístiques de Bolívia: la baixada en bici per "la carretera de la Muerte", un descens de més de 60 quilòmetres des dels 4.700 metres d'altitud (la Cumbre) fins a 1.200 metres, a Yolosa.

I tot i algun recel per part de la Carolina, després d'una recerca intensa per trobar una companyia que ens oferís les màximes garanties de supervivència i ben equipats com si anéssim a la Lluna, vam iniciar el descens des de la Cumbre, envoltats de muntanyes nevades i amb un grup composat per nosaltres dues i un noi francès, l'Eric. La baixada s'inicia amb un tram en asfalt bastant senzill, i al cap d'una mitja horeta s'agafa el trencall cap a l'antiga carretera (degut a l'alta sinistralitat, que aquesta registrava la majoria de cotxes i camions ja circulen per una via de nova construcció) i es comença a gaudir (o a patir) de la baixada pel famós tram.

El paisatge és impressionant: es passa d'unes muntanyes pelades i nevades a una vegetació tropical ben verda, tot i que mirar el paisatge pot ser perillós: com ens advertia el nostre guia "no hay margen para el error". cosa que la Carolina tenia ben clara, i apretava tant els seus sorollosos frens que els ocells se n'anaven volant a mesura que ella descendia! Tot un espectacle! Travessant cascades, i ben acompanyats d'un sol esplèndid, vam poder experimentar com la temperatura anava augmentant (i molt) a mesura que baixàvem d'altitud i, finalment, vam arribar sans i estalvis a Yolosa, punt final del trajecte, on vam pujar de nou a la movilidad per anar fins a Coroico, on ens esperava un dinar ben merescut!

Coroico

I com que tothom ens havia dit que Coroico era tant maco que valia la pena quedar-s'hi i no tornar a La Paz després del descens en bici (com fa la majoria de la gent), vam decidir seguir aquest consell i ens hi vam quedar, però no a qualsevol lloc, no, sinó al paradís dels hotels! (gràcies a l'excel·lent recomanació de l'Ariadna, una amiga del Papell que està a La Paz treballant com a voluntària/becària des de fa uns mesos). L'hostal "Sol y Luna" era una meravella!!!, construït enmig del bosc, en un terreny enorme que va adquirir una europea i que va sembrar de cabanyes i petits apartaments amb molt bon gust, juntament amb un parell de piscines d'aigua congelada.

I a part del preciós hostal, Coroico també ens oferia una sèrie de caminades esplèndides pel seus voltants, enmig de la vegetació tropical que caracteritza aquesta zona de la regió dels Yungas. Nosaltres vam optar per la ruta de les cascades, tot i que hem de dir que la caminada va ser una mica fiasco, perquè just en aquesta època, prèvia a l'inici de la temporada de pluges, les cascades eren ben minses...; tanmateix, la diversitat de papallones que vam veure, el passeig enmig dels cultius de coca i les vistes de les valls que envolten Coroico (tot i el fum causat per la massiva crema de selva que fan aquests bolivians, aiii!!!) van fer que estiguéssim més que satisfets amb la caminada. I parlant d'incendis, hem de dir que vam col·laborar activament en l'extinció d'un d'aquests que ens vam trobar enmig del camí i que ens barrava el pas, ja que mentre esperàvem que s'extingís completament, va revifar de sobte just a la nostra vora i vam haver d'actuar com uns voluntaris més. Coses de Bolívia!

Rurrenabaque - Reserva Serere

I després de 14 hores d'autobús per una carretera tan o més perillosa que la que havíem baixat en bici (sort que la majoria del trajecte era a la nit i no vèiem per on transitàvem), vam arribar a Rurrenabaque, porta d'entrada a la selva boliviana.

Però abans de poder-nos endinsar a la jungla, el destí ens deparava un petit contratemps........ la salmonel·la, que d'un peix la mar de bo en el suposat millor restaurant del poble va passar a l'estòmac de...... la Carolina!!! Tot i el dolor intens que patia (i que intentava pal·liar amb posicions estrambòtiques), al Papell li va costar unes quantes hores convéncer-la d'anar al metge, fins que finalment hi vam anar i amb unes anàlisis de sang van determinar la causa del patiment. Uns bons antibiòtics i unes quantes gotes de calmant ens van permetre que al cap de 3 dies finalment poguéssim aventurar-nos cap a la selva.

I aquí ens hi esperava l'eco-lodge de Madidi Travel, unes cabanes construïdes enmig de la vegetació i la fauna de la reserva Serere, en les que no hi havia electricitat però on la natura que t'envoltava a totes hores compensava qualsevol incomoditat. Els sorolls a la nit eren impressionants!!!!


I durant els tres dies que hi vam passar, enmig de núvols d'insectes i d'una calor gairebé asfixiant, vam caminar un munt per contemplar la natura en tot el seu esplendor i veure tot tipus d'animals salvatges (micos, óssos formiguers, "capivares", papallones gegants, caimans, tortugues, iguanes, i multituuuuuuud d'ocells, que anàvem identificant gràcies al nostre bon guia Heriberto). També vam poder beure de nou aigua directament de la "uña de gato" (un tronc d'arbre), i navegar, tot remant nosaltres mateixos, pels diversos llacs que hi ha dins de la reserva. Això sí, cap dels peixos que hi viuen va voler picar el nostre ham la tarda que hi vam intentar pescar...... o sigui que ens vam quedar amb les ganes de menjar piranya.





I l'últim dia, per goig de la Carolina, vam dedicar algunes hores a l'elaboració d'artesania local, gràcies a la perícia del nostre amic Heriberto i la inestimable ajuda del lloro de la casa.

BOLÍVIA (I): Desaguadero / La Paz / Tiwanaku / Copacabana - llac Titikaka / Sorata

Desaguadero

I arribem a Bolívia, quart país de la nostra ruta. I com hi fem cap? Doncs després de moltes investigacions sobre quina era la millor via i quina la millor companyia d'autobús per arribar-hi des de Cusco, la nostra recerca va servir de ben poc ja que al final vam anar per la pitjor ruta (això sí, la més ràpida) i amb la pitjor companyia (o això suposem, vist l'estat de l'autobús i la cara que fèiem tots els passatgers en veure'l....), engalipats per un venedor amb mocador de pirata al cap (sí, sí, aquest fet no ens va fer desconfiar... ens va caure bé l'home....ai las!) que ens va dir tot un conjunt de mentides sobre les meravelles de l'autobús que ens conduiria fins a La Paz: “que si, que si, que es semi cama y es nuevo el autobús, que recién lo adquirió la compañía, y además es el único que va directo y el que sale más temprano por la noche para llegar el primero a la frontera”. Menys la penúltima part (sortia abans, però era tant lent que tots els altres ens van avançar), tot mentida!!!

Però bé, finalment, sans i estalvis, vam arribar a Desaguadero, la ciutat binacional, on vam creuar una de les fronteres més caòtiques que mai haguem vist.

Després de fer dues cues i mitja (en una ens vam colar, seguint les indicacions de la nostra guia/assistent d'autobús, per indignació de les locals; i l'Albert cridant i fent-se lloc a cops de colze “que si señora, que ahora voy yo, que no me he colado....” i la Carolina “crec que sí que ens hem colat....” i tenia raó ella, com vam veure després); dues horetes més tard, arribàvem a La Paz, “una ciudad única”, com diria el Santi, per la seva ubicació (enmig d'una vall envoltada d'altes muntanyes), el color i la densitat dels habitatges, la multitud de gent....

La Paz

I després del nostre infructuós intent d'allotjar-nos al hostel més in de la ciutat, el Loki, que estava ple, mira per on vam aconseguir un allotjament molt millor del que ens esperàvem. I diem allotjament i no habitació perquè els de l'Hotel Continental ens van donar un aparthotel a preu d'habitació (això sí, en un cinquè sense ascensor, però amb unes vistes espectaculars).
I des d'aquí vam anar a explorar la capital boliviana, un mercat ambulant continu tota ella: és increïïïïïïïble la quantitat de paradetes de tot tipus que hi ha per tot arreu,

a uns preus que no us ho creuríeu!!! Per a que us en féu una idea: lliura de tomàquets...... a menys de 10 cèntims d'euro; paquet de Marlboro a poc més de 90 cèntims; dinar (els dos)..., per euro i mig!! amb entrada, primer, segon i postres!!!; un suc de taronja espremut davant teu....... per 11 cèntims!!, i així sense parar. Ara entenem perfectament perquè tants catalans diuen que aquest és el seu país preferit de Sudamèrica!

I coses de la vida, quan només dúiem unes cinc horetes a La Paz, tot passejant per un carrer de la ciutat vam decidir baixar unes escales (per veure millor un pseudomíting que hi feien) en el mateix moment que la Marta i el Jordi, dos amics del Papell que també estan en ruta pel continent, decidien pujar-les!!! I és que ja ho diuen que el mundo es un pañuelo. Tan contents amb la trobada, vam citar-nos per aquella mateixa nit per sopar. Abans de compartir taula, i de retruc, vam conèixer i circular una estoneta en la seva furgoneta de recent adquisició, i convertida en casa ambulant per ells mateixos, amb la que tenen previst recórrer Bolívia i Argentina en els propers mesos:

Per més informació sobre les aventures de la Marta i el Jordi, visiteu el seu bloc, www.shuia-shuia.blogspot.com

I entre diverses bones recomanacions que ens van fer els amics retrobats (aprofitant que ja duien gairebé 1 mes a La Paz), vam anar a la Cinemateca Boliviana, a veure cine autòcton (amb regust desigual pels dos integrants del viatge, la pel·lícula “Hospital Obrero” li va agradar més a la Carolina que a l'Albert). Així mateix, el diumenge vam fer cap a El Alto, per veure i viure un dels mercats més graaaaaaans que mai haguem vist. És com uns Encants Vells a lo maaaaaacro, on s'hi pot trobar de tot, des de jerseis de segona mà a 40 cèntims fins a mobles nous, passant per productes alimentaris i tot d'objectes més o menys macabres per fer encanteris i rituals de bruixeria:


I a més, des del mercat, teníem unes vistes espectaculars de La Paz:

Per postres, quan ja marxàvem, vam coincidir amb una de les típiques celebracions populars, d'allò més esperpèntica. Per acabar-ho d'adobar, es veu que era última hora i ja anaven una mica cansats de tant ballar i ballar...:

Tiwanaku

I des de La Paz vam decidir fer una excursió d'anada i tornada fins a les ruïnes de Tiwanaku, ben apretadets en una mini-van (o movilidad, com li diuen ells) plena a vessar de locals (i els productes que aquestes havien comprat):





Les ruïnes, pre-inques, s'anunciaven menys impressionants del que són per viatgers provinents del Perú (o això deien algunes guies), però la veritat és que les vam trobar prou interessants, tot i el desconeixement que hi ha sobre qui i per què les van construir.

Copacabana - llac Titikaka

I qui deia que Copacabana era una platja del Brasil??!! Nooooo, es veu que també n'hi ha una al Titikaka, i és el port de sortida a l'illa del Sol, la més famosa del llac, des de la qual, diu la llegenda, van emergir els primers inques, fundadors de la dinastia (una mena d'Adam i Eva a lo quechua): Manco Kapac i Mama Ocllo.

I tot i que en primera instància vam pensar que la història de la ruta del sol equatoriana es tornava a repetir ara, (on de sol, ni mig raig) el clima ens va acabar sent benèvol i ens van lluir finalment uns dies esplèndids de sol a l'illa que porta el seu nom.

Fent cas de les bones recomanacions del Santi ens vam quedar a dormir a Challapata,

al nord de l'illa, des d'on vam poder visitar les ruïnes del temple del sol, la roca sagrada, la pedra sagrada i el laberint, tot i que no sabem quina correspon a cadascuna de les ruïnes i rocotes que vam veure perquè ens vam negar a agafar un guia local que se'ns volia imposar: “no, no, gracias, ya lo hacemos por nuestra cuenta...”, a la qual cosa ell responia “eso que hacen no está bien” (perquè el paio es volia embutxacar 10 bolivianos per cap -que en aquest país és una fortuna!!-, que no es mereixia gens si la visita guiada era de la qualitat de l'explicació que ens va fer al museu, en 4 minuts i llegint els cartells que acompanyaven als objectes exposats).

L'endemà vam travessar l'illa de nord a sud, i previ pagament a diversos peatges que hi havia al llarg del recorregut (d'unes tres hores), vam gaudir d'unes vistes impressionants de tot el llac:

Retornats a Copacabana, vam pujar fins al cerro del Calvario per contemplar una posta de sol de postal al llac Titikaka. I el calvari (la pujada era més que extenuant) va valer molt la pena:

Sorata

Finalitzats els dies insulars, vam decidir canviar dràsticament de paisatge i des de Copacabana vam viatjar fins a Sorata, al peu de la cordillera boliviana, “el paraíso terrenal” o “la capital del trekking” com repeteixen incessantment multitud de cartells per tota la ciutat. Però arribar-hi no era tan fàcil! Havíem de fer transbord (d'autobús a movilidad) a Huarina, un poble de mala mort enmig del no-res. I allí estàvem els dos aventurers a peu de carretera veient que totes les movilidades que passaven en direcció Sorata anaven amb la típica ocupació boliviana (és a dir, com llaunes de sardines) i, per tant, cap s'aturava per transportar-nos... i quan ja començàvem a desesperar, va arribar l'Agustín, el camionero, “¿van a Sorata? Yo los llevo” (amb el seu camionaco Nissan de color groc llampant), i la Carolina, com a bona catalana “¿pero por cuánto nos lleva?”, i com que el preu era més que raonable, ens vam enfilar a la cabina, juntament amb el Leo (el nebot) i el Limber (el fill de 4 anys), per fer un trajecte de 50 quilòmetres que va durar unes dues hores i mitja. Rààààpid com una fletxa el camió!!!, i boooona la carretera!!! I és que a l'Agustín el que li agradava era agafar gent per conèixer coses d'altres països, com ens vam adonar ràpidament en veure que ens prestava més atenció a nosaltres que a la carretera. Això sí, els 20-30 km/h de mitjana que duia feien que la conversa no posés en perill la nostra integritat..... i clar, com més durés el viatge, més preguntes ens podia fer! Tota una experiència!

A Sorata, un poblet de 2.500 habitants enmig d'una vall rodejada d'altes muntanyes, ens hi esperaven uns dies de trekking en els que vam caminar molt, vam visitar una gruta amb llac interior inclòs, vam pujar fins al mirador de tota la vall (algunes amb més pena que d'altres....ehem, tot i que ambdós hi vam arribar finalment) i, en general, vam gaudir molt d'un paisatge muntanyenc típicament bolivià!

Això sí, els núvols alts persistents tots els dies que vam ser a Sorata ens van impedir poder contemplar els nevados més famosos de la zona, l'Illampu i el Huayna Potosí, de més de 6.000 metres, ooooohhhhh!!! Un altre cop serà....